Comunicat de REM i RV/PVE en solidaritat amb Luís Ocampo, republicà d’Izquierda Castellana

Sobiranistes valencians republicans, federals (REM)  i independentistes (RV/PVE), en solidaritat amb els sobiranistes castellans republicans

Les organitzacions República En Marxa-PV i República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu membres de la Coordinadora del País Valencià per la República, ens solidaritzem amb el republicà castellà Luís Ocampo, dirigent de l’organització sobiranista Izquierda Castellana,  al que la Fiscalia espanyola demana any i mig de presó i sancions econòmiques per la seua participació en una manifestació del 2014, convocada per la Coordinadora 25S, en la que se protestava contra la corrupció del Govern del PP i es reclamava un canvi cap un Estat republicà. “Monarquía no es democracia, es dictadura y corrupción”, deia el lema de la convocatòria.

La lluita per la República, pel canvi social, no és un camí fàcil i els obstacles van a ser cada vegada més durs. Com a mostra ahí tenim els republicans catalans que ja porten més d’un any en presó. El regim del 78 concatenat amb el del 39, amb la crisi econòmica i l’auge del moviment republicà s’ha llevat la careta i ha mostrat una cara molt més violenta i dura contra aquells dirigents republicans que posen el seu republicanisme per davant, encara que açò els supose greus represàlies.

Malgrat açò, la lluita per la República, les mobilitzacions en el carrer, segueix sent el camí de la llibertat i de la democràcia, el camí perquè les forces republicanes derrotem en les urnes al regim del 78/39. Regim que té en el borbó Felipe VI, amb l’oligarquia que representa, el seu màxim exponent. Un regim que ens despulla de drets i llibertats, que condemna als seus súbdits a la misèria i a l’exili i que ens arrabassa la dignitat. La lluita per la República és l’únic camí per l’alliberament.

REM i RV/PVE, des de la CPVR, treballem per assolir-la.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 31 d’octubre 2018

La CPVR, representada per Ainhoa Boix, Josep Velasco i Manel Albentosa, al costat de les Coordinadores republicanes de Navarra i d’Andalusia, formarà part de la mesa en l’encontre republicà del dia 10-N a Madrid.

Máximo de Santos, informant sobre la convocatòria republicana del 10-N i proposant a la CPVR formar part de la mesa de l’encontre.

Hui s’ha reunit la CPVR-Coordinadora del País Valencià per la República amb la presència de Máximo De Santos Tirado  de la Coordinadora Andaluza de Organizaciones Republicanas ‘Andalucía Republicana’, un dels convocants i organitzador de l’encontre republicà del dia 10 de novembre a Madrid. Maximo de Santos, ha transmet a la CPVR el desig dels convocants perquè la Coordinadora valenciana formara part de la mesa de l’encontre, al costat de les Coordinadores republicanes de Navarra i d’Andalusia. Debatuda la proposta la CPVR ha decidit acceptar i nomenar  Ainhoa Boix, Josep Velasco i Manel Albentosa, de les territorials del Vinalopó i de València per a seure en la mesa  i participar en el desenvolupament de l’encontre republicà.

EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS

EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS
• La proliferació d’apostes federals en actors dispars ideològicament no hauria de ser notícia. No hi ha un, sinó molts federalismes
• El propi origen etimològic del terme ho posa de manifest: foedus significa “pacte” en llatí. Sense pacte no hi ha federalisme
• Fins ara totes les propostes de reforma constitucional incorren en el mateix error. Totes diuen ser federals i cap ho és
Per Rubén Pérez Trujillano , 16 d’octubre de 2018 Continua la lectura de EL FEDERALISME EN LES PROPOSTES DE REFORMA CONSTITUCIONAL: LÍMITS I POSSIBILITATS

La república imaginada, dedicat a espanyols d’esquerres…

L’any 1983, el filòleg i historiador Benedict Anderson va oferir una tesi “revolucionària” sobre com funcionava el nacionalisme en termes de símbols, relacions socials i categories de consciència. Va fer-ho en un llibre celebradíssim, Comunitats imaginades (l’Editorial Afers i la Universitat de València van traduir-lo al català el 2005), que fugia dels debats clàssics de l’època sobre identitats primordials enfront de tradicions inventades, el nacionalisme com a patrimoni cultural enfront de la reflexió sobre la construcció de l’estat modern, la mera consciència falsa enfront del poderós factor polític. Anderson va aconseguir alliberar-se de donar voltes i voltes a la roda del hàmster en la qual estava instal·lat el debat acadèmic. La renovadora visió d’Anderson sobre els nacionalismes s’alimentava de l’argument que l’escocès Tom Nairn havia exposat el 1977 en el llibre The break-up of Britain (traduït al castellà el 1979, a Ediciones Península, amb el títol Los nuevos nacionalismos en Europa. La desintegracion de la Gran Bretaña) i que hauria de ser d’obligada lectura per a l’esquerra catalana que recela del sobiranisme. Els confesso que aquests dos llibres, sumats a l’original perspectiva de Liah Greenfeld sobre la qüestió que desenvolupava en la trilogia Nationalism: Five roads to modernity (1992, resumit en català per Afers el 1998), The spirit of capitalism: Nationalism and economic growth (2001) i Mind, modernity, madness: The impact of culture on human experience (2013), són els que més m’han influït a l’hora d’abordar l’estudi del nacionalisme i el seu desenvolupament.

Avui dia es llegeix poc i s’insulta molt. La supèrbia és tan atrevida que fins i tot periodistes, professors d’universitat i polítics que només llegeixen els titulars dels resums de premsa que reben al correu electrònic es permeten el luxe d’opinar sobre el que no han llegit. Si llegissin més o almenys tinguessin una mica de curiositat intel·lectual, potser sabrien per què va triomfar la tesi de Nairn, que de vegades es diu que estava adscrit al nacionalisme escocès, cosa que no és veritat. Nairn era llavors, com diríem ara i aquí, un convers al sobiranisme. I és que Nairn pertanyia, com Benedict Anderson i el seu germà, el també historiador Perry Anderson, a la Nova Esquerra britànica, sorgida als anys setanta com a resposta a l’ortodòxia marxista. El punt de partida de Nairn era el reconeixement de la dificultat per modificar l’ordre conservador hegemònic a la Gran Bretanya. El partit laborista i els sindicats no havien aconseguit modificar aquesta realitat perquè, de fet, tan sols s’ho proposaven retòricament. La crisi de l’esquerra de llavors, que ara torna a ser evident arreu d’Europa i per raons força semblants, només era superada per alguns partits nacionalistes, entre ells l’escocès. Per a Nairn, per tant, la perspectiva que Escòcia aconseguís la independència obria la porta a la possibilitat d’una revolució política que aconseguiria trencar aquest ordre conservador per avançar cap al socialisme, si més no en una Escòcia independent.

La tesi era ben senzilla: si el preu a pagar per canviar les coses era trencar l’Estat, doncs cap problema

La tesi era ben senzilla: si el preu a pagar per canviar les coses era trencar l’Estat, doncs cap problema. Benedict Anderson va introduir un altre element d’anàlisi per explicar, precisament, l’arrelament dels moviments nacionalistes —o d’alliberament nacional, perquè costa destriar el gra de la palla—. Recordin que estem parlant d’un debat que va tenir lloc a la Gran Bretanya de la dècada dels anys setanta del segle XX. I ja ho veuen, els escocesos —com els gal·lesos i els nord-irlandesos— continuen essent la punta de llança contra el conservadorisme britànic, expressat ara pel fervent antieuropeisme de la majoria dels anglesos i el govern conservador. Un conservadorisme, tot cal dir-ho, que en segons quins casos s’ha aproximat a l’extrema dreta.

Lluny del marxisme ortodox, que és el més divulgat aquí i que de la mà d’Eric Hobsbawm insistia en la idea que el nacionalisme era resultat de l’invent de la tradició, Benedict Anderson presentava el nacionalisme com una manera d’imaginar i, doncs, de crear una comunitat. Si Greenfeld ens va proposar que el nacionalisme era el fonament de la modernitat i no pas la seva conseqüència, Anderson considerava que la nació “és imaginada com a comunitat, perquè, obviant l’actual desigualtat i explotació que pot prevaler en cada una, la nació sempre es concep com una companyonia profunda i horitzontal”. No és una nació imaginària, artificial, sinó imaginada, compartida per aquells que la senten com a pròpia. I Anderson conclou: “Al capdavall, és aquesta fraternitat la que ha fet possible que, dels dos segles passats ençà, tants i tants milions de persones hagen matat i mort voluntàriament per aquests pensaments imaginats tan limitats”.

Ja em perdonaran vostès que avui hagi dedicat aquest espai a un debat acadèmic que és viu almenys des del 1944, quan l’historiador Hans Kohn va publicar Idea of Nationalismus (traduït a l’espanyol el 1949 i mai al català). Tenia la necessitat d’empolsegar-me del damunt la caspa d’algunes opinions sobre la violència i les independències del món. Haver-me de justificar per això seria tornar als temps en què els inquisidors cremaven els científics per afirmar que la terra era rodona. Fa tants anys que em dedico a estudiar aquestes coses, que reconec que he après que el prejudici està més lluny de la veritat que la ignorància. I si bé el mal de l’ignorant es cura, l’aversió contra algú, en canvi, provoca mortaldats. Però recordin que en tots els conflictes la primera víctima és la veritat.

Presa de coneixement de la Delegació del Govern de la Marxa al Puig del 2018

per a engrandir cliqueu damunt
Tret d’un fil…
 Indesquerra18.808 8 81👍 5.526
25.10.2018 18.23 h
Victor home! T’has deixat sense esborrar el teu nom, el teu DNI i resta de dades personals. Tan ingenu ets?
▴#10001954 ⚑Envia al moderador👍 0 👎 0
esclata-sang773 1👍 548
25.10.2018 19.15 h
Xe, dis-li-ho pel privat, “bandido”…

Ni compte s’haguera donat ningú

▴#10001965 ⚑Envia al moderador👍 0 👎 0
Miquel Tarrida 3.321 8 606 👍 1.195
25.10.2018 19.21 h 
El valencianisme no pot ser conflictiu.
No pot aparéixer com a conflictiu.
Aquesta persona sempre intenta fer les coses amb naturalitat.
Sense demostrar por.
Perquè la gent s’acoste sense por.
Això és el que volen que agafem por.
Malgrat que una vegada li van cremar el cotxe (1975).
Però no va ser per valencianista, llavors encara no ho era.
Va ser per antifranquista i antifeixista.
De fet és valencianista -va agafar la causa valencianista- perquè és antifeixista/antifranquista.
(…)
Això sí.
Defensa uns ideals en els que creu que la gent més tard o d’hora els farà seus.
Uns ideals que molts, ara, no estaran d’acord però que no són rebutjats d’eixida per la majoria de la gent.
Esta persona té en el seu balcó les dos senyeres valencianes.
La senyera coronada i la republicana valenciana.
Creu en les dos i defensa les dos.
I ja fa un any que las té.
(…)
Ah! I tots en el seu barri de València ciutat saben que és català, nascut a Barcelona.
Però que ha esdevingut valencià.
Políticament valencià.
Independentista valencià.
– Com els catalans? -li pregunten.
I ell contesta:
– Sí, però no som catalans, som valencians -i afegeix- el nostre lema és:
PER DAMUNT DELS VALENCIANS NINGÚ!

Mitjà per la República Valenciana