[Ara a finals del 2013 faig una lectura crítica d’aquest parlament que vaig fer el 13 de maig del 2006 a la plaça del Patriarca en finalitzar la primera manifestació que es va celebrar a València per la República i que tot seguit d’aquesta nota transcric íntegrament.
En maig del 2006  jo militava al BLOC i les eleccions autonòmiques s’anaven a convocar en maig del 2007. M’havia incorporat, com ja he contat en capítols anteriors, després de l’experiència fallida d’Esquerra Valenciana, i ho vaig fer per coadjuvar a que el valencianisme polític entrés al parlament valencià. En entrar en el parlament – deien els dirigents del BLOC i els quadres mitjos – seriem visibles, aconseguiríem ser escoltats i el valencianisme polític s’enlairaria. En altre lloc ja he valorat com lluny d’enlairar-se, el que va fer és plegar-se a l’esquerra espanyola diluint, a canvi de vots que són sous, el seu valencianisme en un sucursalisme a la cerca impossible de l’Espanya plural. És a dir a l’igual que ara per al PSOE EUPV i Compromís, llavors aquesta estratègia passava  per la conformació de ‘tots’ -PSOE i els adlàters EUPV i BLOC- units contra el PPCV per, així, intentar allò de: “quítate-tu-que-me-pongo-yo”. Aquesta intervenció meua d’eixe dia, estava dins d’aquesta estratègia guerra-civilista molt pròpia dels espanyols i a la que els valencians ens sumem amb entusiasme carpetovetònic. La meua intervenció és una barreja d’apunts retòrics de posicionaments sobiranistes valencians republicans i, d’altra, de clams guerra civilistes, alguns d’ells incendiaris a l’estil del ’tot val contra el mono’, en especial, aprofitant la tragèdia de les foses republicanes del cementeri de València, contra l’alcaldessa que faran les delícies d’alguns, i que el Levante –EMV va recollir diligentment, i tot amanit amb l’objectiu de preparar el moment per llançar al final del discurs la consigna política pràctica d’allò que realment interessava als que aspiraven a l’alternança per canviar al partit sucursalista conservador per ‘altres’, també sucursalistes però, això sí, progressistes. Ara, desprès d’allò vist, de la submissió del valencianisme polític a l’esquerra espanyola i de l’espectacle oportunista  d’incompliment de la paraula política donada als electors que va suposar el trencament de Compromís,  renuncie  a qualsevol acció política autonomista, guerra civilista i partidista. Després del nyap del BLOC dins de Compromís, la meua acció política és independentista valenciana de convivència, la promoguda per una nova, novíssima, futura República de convivència valenciana a la que tots, i dic tots, – fins i tot l’alcaldessa- ens ha d’agermanar; la de treballar per la unió dels valencians per assolir el nostre Estat valencià, la nostra República Valenciana. Quede constància de la meua crítica a una part del discurs que vaig fer i que a continuació reproduisc. ]

Bon dia. Les meues primeres paraules seran de reconeixement als valencians que, arreu del País, han fet possible aquesta primera manifestació reivindicativa per la República. Als republicans del Baix Segura, del Baix Vinalopó, de l’Alacantí, de les Marines, als republicans de les comarques centrals, de la Safor, de les Riberes, als republicans del Camp de Morvedre, de l’Alt Palància, de les Planes , als republicans del Maestrat, als republicans del nostre País Valencià. Benvinguts els republicans espanyols que travessant el port de Contreras, amb fraternitat republicana, esteu ací, entre nosaltres. Benvinguts els germans catalans que també vos haveu acostat avui ací, travessant territoris on us contestaven Bon dia cada vegada que dèieu Bon dia. Benvinguts tots.
 Republicans i republicanes. Prengueu nota d’allò que vaig a dir.
Al Fossar de les Moreres, al barri de la Ribera de Barcelona, al costat de Santa Maria del Mar, ara encara no fa un any, un grup de valencians vàrem col•locar una placa on es recorda els Maulets valencians que van continuar lluitant contra els borbons i els botiflers, desprès de la desfeta d’Almansa,  de la crema de Xàtiva i de Vila real en el 1707. Una placa d’homenatge i record, als Maulets valencians que van morir defensant la llibertat dels territoris de la Corona d’Aragó i que estan allí soterrats.
“Al Fossar de les moreres no s’enterra cap traïdor, en perdent nostres banderes serà la urna de l’honor”
diu el pelleter que amb un foc que mai s’apaga l’ajuntament de Barcelona ha erigit per honorar-los allí on estan soterrats.
Ací a València també tenim un Fossar on en comptes de moreres han crescut palmeres; és el nostre Fossar de les Palmeres. En ell milers i milers de Maulets republicans valencians del segle XX i d’altres territoris, defensors de la llibertat i la democràcia republicana van ser assassinats per la barbàrie franquista. Barbàrie que ens va tornar de nou els borbons i ens va convertir de ciutadans d’una República en susdits d’un “Reino” . Reino imposat a sang i foc. La monarquia elegida per Franco i la Constitució de 1978 que pretén legitimar-la són els fonaments de l’actual estat de dret a l’estat espanyol. La Constitució de 1978 en els seus orígens i en la seua gènesis està tacada de sang, amb la sang dels nostres Maulets. La Constitució de 1978 és el darrer decret borbònic. El primer recordeu va ser el Decret de Nova Planta del 1707. Els borbons per als valencians suposa imposició i violència, sang i mort. Des de que venen per primera vegada en 1707 fins que tornen en la darrera en el període que va del 39 al 78. Així ho van entendre els nostres republicans Constantí Llombart, Blasco Ibáñez, Marco Miranda, Soto i Mas, Bosch i Morata, Carles Salvador, Navarro Borràs, Thous i Llorens, Gómez Nadal, Adolf Pizcueta, Miquel Duran de València, Almela i Vives, Bernat Artola, Enric Bastit, Mateu i Llopis, Sanchis Guarner, Juli Just, Joaquim Reig, Ignasi Villalonga, Rodríguez Tortajada o Huguet entre molts altres.
Ara la botiflera i borbònica alcaldessa que tenim, amb la prepotència que ha agafat per la falta d’una oposició, oposició que pacta amb els botiflers un estatut de vergonya, ha intentat portar el ciment de l’especulació fins i tot al cementiri. Rita Barberà ha volgut profanar els nostres morts. Ha pensat que ho podia fer. S’havia pensat que podia posar ciment sobre els nostre morts, sobre els millors homes i dones que ha donat aquesta terra. S’ha pensat que a falta d’oposició, es podia passejar cofoia de la ma dels seu rei i del seu papa, els dos de Roma, amb la seua jaqueta roja com a trofeu, d’un roig tacat de sang republicana, per inaugurar les noves propostes especuladores dels negocis de tots ells, dels Zaplanes, dels Fabra,s dels Alpieri’s, i de tots els que hi són darrera.

 Però la societat civil i republicana, a falta d’una oposició, l’ha parat els peus. No sols no ha pogut posar ciment sobre els nostres morts sinó que ha començat a cavar la fosa on la retirarem políticament a ella i a tots ells en el 2007.
Republicans i republicanes. Ni un sol vot es pot perdre en les properes eleccions a l’esquerra del PP i del PSOE. Els republicans hem de contribuir, junt amb la resta de l’esquerra valenciana, a retirar al PP a l’oposició i a condicionar al PSOE a donar suport a veritables polítiques d’esquerra, valencianistes, ecologistes i republicanes.
 

• Republicans fins al 2007 mobilització general per deixar en minoria el PP.
• El millor homenatge als republicans soterrats és treballar per la República per la qual van donar la seua vida.
• Republicans i republicanes la llavor que avui hem plantat creixerà i fructificarà.
• La llibertat, la igualtat i la fraternitat en la humanitat vencerà. El futur és nostre.
• Endavant republicans…
• A per les repúbliques: la valenciana, la de la confederació ibèrica, l’europea, la de la humanitat.
• Visquen totes les repúbliques que defensen la llibertat sense cap dominació, la igualtat sense cap privilegi, la fraternitat sense cap condició.
• Per les repúbliques. Visca la República.