PER QUÈ L’ACTUAL MAJORIA IGNORA JOSEP RENAU?

josep_renau_1907-1982_0
Josep Renau Berenguer (València, 17 de maig de 1907 – Berlín Este, Alemanya Oriental 11 de novembre de 1982)

Resulta incomprensible que el nou govern valencià no assumisca la necessitat de recuperar l’obra i el pensament de Josep Renau.
No anem ara a parlar sobre la importància de l’obra del polifacètic artista valencià, ja que el nostre objectiu principal és aconseguir cridar l’atenció als responsables institucionals, per tal que es comprometen a donar a conèixer a la societat en general, la valuosa obra i el pensament de Renau, hui injustament oculta.
Per això, hem dirigit diverses peticions, exigint que s’arbitren les mesures administratives, tècniques i legals perquè en l’any 2017  l’obra de Josep Renau es puga  contemplar i conèixer en la seua totalitat, sense oblidar la necessitat de rescatar el seu pensament i compromís social i polític.
Antonio Marín Segovia
Portaveu ACR Constantí Llombart
renau las arenas

BANCO SABADELL Y ‘MEDITERRÁNEO’ DEBATEN SOBRE CÓMO DINAMIZAR EL SUELO INDUSTRIAL

Banco Sabadell y ‘Mediterráneo’ debaten sobre cómo dinamizar el suelo industrial

INDUSTRIA

Banco Sabadell y ‘Mediterráneo’ debaten sobre cómo dinamizar el suelo industrial

Con el título de ‘Dinamización de polígonos industriales y parques empresariales de Castellón’, la entidad y el periódico abordan el problema de contar con más del 50% de las naves de la provincia en desuso y analizando las posibles soluciones

DANIEL NÁGER (el Periódico Mediterráneo)
14/11/2016

  • Banco Sabadell y ‘Mediterráneo’ debaten sobre cómo dinamizar el suelo industrial - EL PERIÓDICO DEL AZULEJO
    Banco Sabadell y ‘Mediterráneo’ debaten sobre cómo dinamizar el suelo industrial – EL PERIÓDICO DEL AZULEJO

Castellón Azulejo Logística Industria Cerámica

Banco Sabadell y el Periódico Mediterráneo celebrarán mañana, 15 de noviembre, una nueva edición del ciclo de jornadas sobre economía, una sesión que en esta ocasión llevará por título Dinamización de polígonos industriales y parques empresariales de Castellón. El escenario del debate será en el hotel NH Mindoro, a partir de las 9,00 horas.

El foro pone la lupa sobre una de las problemáticas que más afectan a los municipios industriales de la provincia: la de los miles de metros cuadrados de suelo urbanizado sin ocupar, o con instalaciones ya concluidas y disponibles, pero sin ningún tipo de uso, con los problemas que genera de mantenimiento, inseguridad o costes para las arcas públicas.

Según informaciones al respecto, el 50% de las naves de la provincia están vacías, pese a la espectacular bajada de precios que se ha venido experimentando desde que se inició la crisis. La falta de demanda por la merma de negocios, fruto de la caída del consumo y el desempleo, han dejado las afueras de las principales localidades con un desierto de solares urbanizados con farolas pero sin actividad o de naves con la persiana cerrada desde hace varios años y sin visos de que puedan tener una salida en un corto plazo de tiempo.

El objetivo fundamental es la dinamización de los polígonos industriales y los parques empresariales, dos conceptos diferentes pero con similitudes y un objetivo común: son elementos de dinamización económica, ya que su generación de actividad es sinónimo de creación de riqueza y empleo. De hecho, en la provincia de Castellón, al igual que ocurre en el resto de la Comunitat Valenciana, parques y polígonos empresariales son los testigos mudos de las dificultades de la recuperación de la economía productiva.

OPINADORES // Para analizar la coyuntura y plantear las posibles soluciones, la jornada contará con la participación de destacados representantes institucionales vinculados al sector y también de empresas y asociaciones empresariales, con el objetivo fundamental de recoger todos los puntos de vista.

Por la parte institucional estará el director General de Industria y Energía de la Conselleria de Economía Sostenible, Sectores Productivos, Comercio y Trabajo, Diego Macià; el presidente de la Autoridad Portuaria de Castellón, Francisco Toledo; y el concejal de Urbanismo de Vila-real, Emili Obiol, como representante de la segunda ciudad de la provincia y uno de los pilares sobre los que pivota el denominado Triángulo del Azulejo.

Por el lado empresarial, participará el gerente de la Federación de Polígonos Empresariales de la Comunitat Valenciana (Fepeval), Diego Romà; el director del proyecto Centro Comercial Estepark, el nuevo parque comercial de Castellón, Juan Lozano; y el consejero de Porcelanosa, Juan Francisco Ramos.

De moderador ejercerá el director de El Periódico Mediterráneo, José Luis Valencia, mientras que en representación del Banco Sabadell estarán presentes el director regional de Castellón y Valencia norte de la entidad, Cristóbal Peña; y el director de Oficina Banca de Empresas de Castellón, José Vicente Borrás.

El esquema de la jornada de trabajo será idéntico al de otras citas previas. Los seis ponentes ofrecerán su opinión sobre el estado de la cuestión, y a continuación, el director de Mediterráneo, abrirá una ronda de debate sobre diversos aspectos, para que cada uno de los expertos se pronuncien con el fin de definir una visión lo más completa posible del asunto.

El debate versará sobre las impresiones que los datos aportados generen en los ponentes, así como su visión del futuro a corto y medio plazo. Las medidas a aportar para ir logrando la dinamización; las competencias de las distintas administraciones y su papel, así como el del sector privado en este ámbito. También se abordará la absoluta inexistencia de gestores privados de suelo industrial tal y como los hubo con el boom inmobiliario, cuando ahora mucho del suelo industrial pertenece a los bancos.

Con esta se cierra el ciclo de cuatro jornadas impulsadas por el Banco Sabadell, y que arrancaron en mayo abordando la situación de la hostelería (mayo); continuó con una sobre el emprendimiento (julio); y siguió analizando las empresas auxiliares del azulejo (septiembre).

DONALD TRUMP I EL PROCÉS SOBIRANISTA A CATALUNYA PER AGUSTÍ COLOMINES

Agustí ColominesDonald Trump i el procés sobiranista a Catalunya per Agustí Colomines

Barcelona. Dimecres, 9 de novembre de 2016

El novembre de l’any passat, un nodrit grup de membres de la Princeton’s Black Justice League va ocupar el despatx del rector. Segons explicava The Whasington Post de l’endemà, els estudiants exigien que el nom de Woodrow Wilson, president dels Estats Units defensor del segregacionisme i que, segons sembla, va donar suport a les idees del Ku Klux Klan, fos suprimit del col·legi residencial i de l’Escola de gestió i política pública i internacional que du el seu nom —on, per cert, treballa el professor Carles Boix—, i de qualsevol altre edifici. Els estudiants afroamericans també reclamaven que el mural que hi ha al menjador d’aquest centre per homenatjar-lo fos esborrat també. A Yale va passar una cosa semblant.

Thomas Woodrow Wilson (Staunton, Virgínia, EUA, 1856 – Washington DC, 1924) va ser, certament, el 28è president dels Estats Units entre 1912 i 1920. Resumir la seva política no és fàcil, perquè va ser molt complexa. A l’Amèrica Llatina, per exemple, es mostrà clarament intervencionista, i no sempre precisament per a bé. Durant la Primera Guerra Mundial, en canvi, fins al 1917 va mantenir neutral els EUA fins que va fer un gir que acabaria essent fonamental per al final de la guerra i, també, per a l’hegemonia nord-americana al món. Wilson era membre del Partit Demòcrata i, no obstant això, va defensar el segregacionisme amb la mateixa força que va defensar polítiques socials que després es recollirien al New Deal.

Sempre he pensat que el Premi Nobel atorgat a Obama tenia un rerefons racista

¿Com és possible que Wilson fos un racista i alhora rebés el Premi Nobel de la Pau el 1919 amb més mèrits que no pas Barack Obama? Doncs senzillament perquè la realitat és complexa i no es pot reduir a la caricatura. Sempre he pensat que el Premi Nobel atorgat a Obama tenia un rerefons racista, atès que no havia fet res de res per rebre’l i se li va concedir justament perquè era el primer president negre dels EUA. Ningú no ho reconeixerà però si vostès hi pensen bé, potser em donaran la raó. A diferència d’Obama, Wilson sí que va fer accions reals a favor de la pau i es mereixia ser premiat. Havia deixat de ser un racista? No, segur que no.

El gener del 1918, gairebé un any abans del final de la Primera Guerra Mundial, Woodrow Wilson va exposar al Congrés dels EUA un programa, conegut com els Catorze Punts, pel qual, segons ell, s’havia de regir una pau justa, estable i duradora a l’Europa de la postguerra. No es tracta que ara els detalli aquí, però l’esperit d’aquests Catorze Punts va ser molt celebrat a la Catalunya de l’època, sobretot pel republicanisme d’esquerra, perquè era una defensa de la llibertat dels pobles, del dret a l’autodeterminació i d’una pau justa, sense revenges, el que incloïa acceptar el que acabava de passar a Rússia de la mà de Lenin.

Aquests principis, però, no van ser respectats, ja que els aliats europeus estaven més preocupats a defensar els seus interessos que a aconseguir una pau justa. França, la potència més perjudicada per la destrucció causada pel conflicte, exigia que Alemanya pagués les reparacions de guerra i fins i tot que fos desmembrada. Keynes ja va advertir dels perills que comportaria una política revengista com aquesta. Els Catorze Punts de Wilson van quedar en paper mullat, però el mapa d’Europa va canviar totalment, perquè els imperis van decaure i “aquella presó de pobles que havia estat l’Imperi austrohongarès va donar lloc a un munt de nous estats”, que és el que Rovira i Virgili destacava quan celebrava la iniciativa del president nord-americà. Estava pensant en Catalunya, no hi ha dubte.

Per al sobiranisme català s’ha obert una finestra d’oportunitat que el president Carles Puigdemont hauria d’explorar

Només he llegit un article —“Trump o Trump”— que relacionés la victòria de Donald Trump amb el procés sobiranista. El va escriure fa uns dies Joaquín Luna, que és ben conegut per les seves opinions antisobiranistes. Destacava, tanmateix, que per al sobiranisme català era més interessant que guanyés Trump que Clinton. Per què Trump i no Clinton? Donald Trump és el president dels EUA ideal per a moviments com el sobiranisme català —escriu Luna—: “menysté la Unió Europea —el garant principal contra un referèndum unilateral—, elogia el Brèxit —model del ‘dret a decidir’ i del despropòsit populista— i presumeix d’un pragmatisme simplista que es tira a l’esquena l’ordenació i les normes internacionals”. És evident que per a Luna això seria una desgràcia, però no està mal vist.

La temptació del sobiranisme català, dominat a parts iguals per l’antiamericanisme de parvulari i una fòbia arrogant contra Trump que arriba fins a les files del centredreta, seria menystenir la importància que el nou president dels EUA sigui un ric fatxenda, malparlat, racista i no sé quantes coses més, totes elles certes. L’error seria manicomial, perquè Trump, com aquest Wilson que ara volen eliminar de Princeton els activistes negres nord-americans, pot ser, certament, una oportunitat. La diplomàcia catalana n’hauria de prendre nota abans de fer el ridícul. Ves que amb Trump no tinguem una sorpresa! Pot ser Reagan, que va canviar el món, agradi o no, o pot ser Bush fill, que va ser un pagerol que va embolicar els EUA en dues guerres que han estat letals per a la pau mundial. Tot dependrà del que faci d’ara endavant, un cop acabat l’espectacle de la llarga campanya electoral. Ara bé, com es diu en els ambients dels negocis, per al sobiranisme català s’ha obert una finestra d’oportunitat que el president Carles Puigdemont hauria d’explorar.

THANK YOU. HILLARY CLINTON

hillary2Friend —
Thank you.
Last night, I congratulated Donald Trump and offered to work with him on behalf of our country. I hope that he will be a successful president for all Americans.
This is not the outcome we wanted or we worked so hard for, and I’m sorry we did not win this election for the values we share and the vision we hold for our country.
But I feel pride and gratitude for this wonderful campaign that we built together –- this vast, diverse, creative, unruly, energized campaign. You represent the best of America, and being your candidate has been one of the greatest honors of my life.
I know how disappointed you feel, because I feel it too. And so do tens of millions of Americans who invested their hopes and dreams in this effort. This is painful, and it will be for a long time. But I want you to remember this: Our campaign was never about one person or even one election. It was about the country we love — and about building an America that’s hopeful, inclusive, and big-hearted.
We have seen that our nation is more deeply divided than we thought. But I still believe in America –- and I always will. And if you do, too, then we must accept this result -– and then look to the future.
Donald Trump is going to be our president. We owe him an open mind and the chance to lead.
Our constitutional democracy enshrines the peaceful transfer of power, and we don’t just respect that, we cherish it. It also enshrines other things –- the rule of law, the principle that we’re all equal in rights and dignity, and the freedom of worship and expression. We respect and cherish these things too — and we must defend them.
And let me add: Our constitutional democracy demands our participation, not just every four years, but all the time. So let’s do all we can to keep advancing the causes and values we all hold dear: making our economy work for everyone, not just those at the top; protecting our country and protecting our planet; and breaking down all the barriers that hold anyone back from achieving their dreams.
We’ve spent a year and a half bringing together millions of people from every corner of our country to say with one voice that we believe that the American Dream is big enough for everyone — for people of all races and religions, for men and women, for immigrants, for LGBT people, and people with disabilities.
Our responsibility as citizens is to keep doing our part to build that better, stronger, fairer America we seek. And I know you will.
I am so grateful to stand with all of you.
I want to thank Tim Kaine and Anne Holton for being our partners on this journey. It gives me great hope and comfort to know that Tim will remain on the front-lines of our democracy, representing Virginia in the Senate.
To Barack and Michelle Obama: Our country owes you an enormous debt of gratitude for your graceful, determined leadership, and so do I.
To Bill, Chelsea, Marc, Charlotte, Aidan, our brothers, and our entire family, my love for you means more than I can ever express.
You crisscrossed this country on my behalf and lifted me up when I needed it most –- even four-month old Aidan traveling with his mom.
I will always be grateful to the creative, talented, dedicated men and women at our headquarters in Brooklyn and across our country who poured their hearts into this campaign. For you veterans, this was a campaign after a campaign — for some of you, this was your first campaign ever. I want each of you to know that you were the best campaign anyone has had.
To all the volunteers, community leaders, activists, and union organizers who knocked on doors, talked to neighbors, posted on Facebook – even in secret or in private: Thank you.
To everyone who sent in contributions as small as $5 and kept us going, thank you.
And to all the young people in particular, I want you to hear this. I’ve spent my entire adult life fighting for what I believe in. I’ve had successes and I’ve had setbacks -– sometimes really painful ones. Many of you are at the beginning of your careers. You will have successes and setbacks, too.
This loss hurts. But please, please never stop believing that fighting for what’s right is worth it. It’s always worth it. And we need you keep up these fights now and for the rest of your lives.
To all the women, and especially the young women, who put their faith in this campaign and in me, I want you to know that nothing has made me prouder than to be your champion.
I know that we still have not shattered that highest glass ceiling. But some day someone will -– hopefully sooner than we might think right now.
And to all the little girls watching right now, never doubt that you are valuable and powerful and deserving of every chance and opportunity in the world.
Finally, I am grateful to our country for all it has given me.
I count my blessings every day that I am an American. And I still believe, as deeply as I ever have, that if we stand together and work together, with respect for our differences, strength in our convictions, and love for this nation -– our best days are still ahead of us.
You know I believe we are stronger together and will go forward together. And you should never be sorry that you fought for that.
Scripture tells us: “Let us not grow weary in doing good, for in due season, we shall reap, if we do not lose heart.”
My friends, let us have faith in each other. Let us not grow weary. Let us not lose heart. For there are more seasons to come and there is more work to do.
I am incredibly honored and grateful to have had this chance to represent all of you in this consequential election. May God bless you and god bless the United States of America.
Hillary

EN HOMENATGE A ANTONIO MARÍN SEGÒVIA, CAMPIÓ EN DEFENSA DEL PATRIMONI VALENCIÀ… AQUESTA PORTADA DE LEVANTE HA ESTAT POSSIBLE PER LA LLUITA D’UNA PERSONA QUE DURANT MÉS DE VINT-I-QUATRE ANYS NO HA DEFALLIT PERQUÈ LES INSTITUCIONS SALVAREN AQUEST EMBLEMÀTIC EDIFICI VALENTÍ

ceramo2a

ceramo2a

Reflexions sobre 24 anys de lluita per a salvar “La Ceramo” de la ruïna
En el present any s’ha “celebrat” el tancament de l’antiga fàbrica de teules i majòliques “La Ceramo”, doncs va ser en 1992 quan Alfonso Pastor, a través d’un conegut periodista del diari Las Províncias, es posava en contacte amb mi, a fi d’iniciar una llarga guerra per a salvar aqueix emblemàtic monument industrial.
No és gens estranye que tal efemèrides no siga recordada ni commemorada per ningú, doncs sembla que aquests assumptes culturals i urbanístics no produeixen molta rendibilitat a la classe política.
La guerra ha durat just vint-i-quatre anys llargs, replets de desencontres, batalles administratives cruentes, baralles en el fang dins dels laberíntics despatxos i recondits llocs del Ministeri de Cultura, la Generalitat, l’Ajuntament de València… i tot açò esguitat de molta solitud i incomprensió per part de gran part de la societat valenciana.
És just dir que tant Consuelo Reyna, Francisco Pérez Puche, Pablo Salazar i Paco Moreno, periodistes tots ells del diari “Las Províncias”, han sigut els que més ressò han fet de les innombrables denúncies, peticions i iniciatives que he formulat durant aquests vint-i-quatre anys.
Si l’antiga fàbrica de teules i majòliques “La Ceramo” de Benicalap torna a ser prompte un espai cultural municipal és culpa, sobretot, gràcies a l’ajuda rebuda per les citades persones, que sempre han sigut fidels i m’han acompanyat en el periple, en una guerra contra una administració pública i una societat autista i indolent.
Per a aquells que vulguen conèixer els detalls d’aqueixa guerra per salvar “La Ceramo” de la ruïna, poden acudir a les hemeroteques i als registres d’entrada dels organismes públics abans esmentats, a fi d’obtenir els testimoniatge i proves dels titànics esforços que he realitzat en completa solitud durant aquests últims vint-i-cinc anys.
Seria de necis no reconèixer que també ha sigut decisiva la participació en els últims sis anys de Cèsar Guardeño Gil, l’única persona que ha tingut la paciència, valor i tenacitat per a sumar-se al conflicte. És el nostre Putin valencià, doncs sense el seu potent i ben entrenat exèrcit i letal armament no haguera sigut possible desbloquejar i vèncer l’obcecada negativa de les diverses administracions, obstinada a ignorar les nostres legítimes peticions i denúncies.
Gràcies a Cèsar Guardeño Gil i a Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural, avui podem afirmar amb jubile, que un dels referents més singulars del Patrimoni Industrial Valencià, “La Ceramo”, s’ha salvat de la ruïna.
I també mereix un especial agraïment Amadeu Sanchis, polític i exregidor d’Esquerra Unida del País Valencià, que ha sigut un dels pocs que sempre s’ha fet ressò en aquests durs anys, de totes les nostres reivindicacions i propostes amb un entusiasme i tenacitat a prova de bombes.
Concloc la meua reflexió amb una frase que s’atribueix a Ernesto Che Guevara: “L’única lluita que es perd és la que s’abandona”
El que de debò vulga aconseguir alguna millora en la seua vida personal i col·lectiva, té el deure i l’obligació ineludible i inexcusable de lluitar, coste el que coste, sense importar-li el temps o els esforços a emprar.
Celebrem avui, i sense que servisca de precedent, que l’Ajuntament de València ha mostrat una clara i ferma voluntat per rehabilitar un conjunt industrial, un monument que és molt més que una fàbrica de ceràmica de reflex daurat i majòliques, una xicoteta petjada de la nostra memòria com a poble.

Antonio Marín Segòvia
Portaveu ACR Constantí Llombartceramo-pag-23

Mitjà per la República Valenciana