S’ha estès una epidèmia entre els partits que donen suport a la consulta del 9N, que presenta un símptoma ben curiós per tractar-se de forces polítiques: després del 9N ho hi ha res, no es pot parlar de res. Mira, al 9N s’acaba el món!
Aquest estiu assistírem a un brot típic d’aquesta epidèmia. Es tractava d’un debat, a algun lloc de la Cerdanya, amb el suggestiu títol de “I si no hi ha 9N, què?”. El moderador, després de presentar-nos el seu currículum, ens explicà que l’acte consistiria en fer sis preguntes a sis convidats -cinc forces polítiques i l’ANC-, i acabaríem amb la participació del públic, que omplia de gom a gom la sala. A la primera pregunta, “I si no hi ha 9N, què?”, el primer convidat respongué dient que la pregunta era sobrera, ja que hi havia d’haver 9N sí o sí; la resta de convidats s’adheriren, l’un darrera l’altre, a la proclama. Per tant, i amb alguna variant ideològica, les altres cinc preguntes obtingueren trenta respostes iguals: hi ha d’haver 9N sí o sí. L’acte s’acabà tard, algú es queixà pel format tediós del mateix, però al final tots ens aplaudirem. Tornàrem a casa sense saber la resposta a I si no hi ha 9N, què?
Doncs jo sí que en vull parlar. Si l’Estat prohibeix la consulta del 9N aquesta no s’ha de celebrar. Altrament, què farem? ¿Sortirem amb urnes de cartró per les cantonades i els replans d’escala, demanant als passavolants que vulguin identificar-se i votar, amb unes paperetes i sobres que portarem en una tauleta portàtil, etc? Però, home, si aquest exercici ja el realitzàrem ara fa tres anys, a la campanya Catalunya Decideix. Si el resultat que obtindrem serà el mateix: una participació del 25%, amb el 95% a favor de la independència, i amb algunes escaramusses amb l’extrema dreta. Farem dues portades i dos editorials a diaris internacionals; Espanya dirà que la consulta no és vàlida per falta de garanties electorals, i quedarem empatats a un, tal com hi quedàrem després del Catalunya Decideix. Amics, per aquí ja hi hem passat!
Aquest encaparrament, a més a més, xoca frontalment amb la subtil estratègia del president Mas: convocar una consulta i que sigui legal; si l’Estat la prohibeix que Espanya carregui amb el descrèdit internacional. Llavors es convoquen eleccions anticipades, que no es poden prohibir, i si guanyen els partidaris de la independència la proclamen al Parlament. Impecable, legal, compleix els estàndards europeus més exigents. Chapeau.
Podria semblar que darrera d’aquesta dèria de l’esquerra per organitzar una “revolta” al 9N s’hi amagués la tàctica que fos, precisament, CiU qui l’hagués d’encapçalar, i, així, rematar CiU definitivament. Però per aquest camí rematarien CiU i, molt probablement, Catalunya. Perquè si algú es pensa que es pot bastir una Catalunya independent només amb les forces d’esquerra va molt i molt equivocat; li convindria un repàs a fons de la història recent de Catalunya.
PS. Lliuro aquest article acabat d’arribar de la V de Barcelona; érem un milió, o més. La gent hem cridat “independència!” mil vegades; no he sentit, en canvi, cap crit de “el 9N votem sí o sí”.