Josep Barberà contesta des de Nosaltres LA VEU, a Amadeu Mezquida i advoca per la República Valenciana de dones i homes lliures.

Quosque tandem abutere patientia nostra?

per Josep Barberà a Nosaltres LA VEU |

Aquesta setmana passada, apareixia al diari Público un recomanable i interessant article d’Amadeu Mezquida titulat «La AlterEspaña»; en què l’autor reflexiona sobre la  necessitat de repensar l’Estat espanyol des de les esquerres perifèriques i d’oferir-hi una concepció diferent a la visió castellana imperant des de, com a mínim, Nova Planta.

La idea no és nova. Des de les renaixences, passant per les guerres carlines, el cantonalisme i els experiments més o menys federalitzants de la 2a República espanyola, les diferents nacions perifèriques de l’Estat han tractat d’oferir-li a l’Espanya carpetovetònica un acord que conjugue l’encaix propi amb la «Unidad de destino en lo universal». I no ens n’hem sortit.

Celebro, però, la clarificació d’espais polítics que eixe article representa. I que situe Compromís -paraules de l’autor, no meues- en eixe projecte de transformació d’Espanya, en eixa necessitat de «dar el salto […] desde lo autonómico a lo estatal», d’«una plataforma confederal y plurinacional que aúne a las izquierdas territoriales en pie de igualdad para tratar de ofrecer una alternativa capaz de multiplicar resultados en base a la transversalidad y el programa de mínimos». I li desitjo sort; segurament, la política espanyola necessita d’una esquerra confederal que tracte de transformar-la i que, a cops de cap contra un mur que no hem pogut ni tan sols clivellar en dos-cents anys, vaja fent més incontestable la necessitat d’un Estat propi per al País Valencià, d’una República Valenciana de dones i homes lliures. Li desitjo sort, però no és el meu projecte. El meu projecte de transformació política i social comença i acaba -en la mesura que qualsevol projecte pot començar i acabar dins de fronteres concretes en aquesta Europa del s XXI- al País Valencià.

Permeteu-me agafar unes línies més de l’article: «No se puede gobernar España si no se tiene un proyecto para España. No se puede transformar España si no se tiene un proyecto para España», i, sense negar la premissa en cap cas, transformar-les: No es pot governar el País Valencià si no es té un projecte per al País Valencià. No es pot transformar el País Valencià si no es té un projecte per al País Valencià.

Aquesta, crec, és la qüestió; quin és el subjecte polític sobre el qual un partit vol exercir la seua voluntat de transformació. No és el mateix gestionar que governar. No és el mateix una simple descentralització administrativa que un govern. No és el mateix pensar i situar-se en coordenades de submissió que d’apoderament.

I quin és el projecte de País Valencià que el Botànic ens presenta mentre la seua pota més valencianista mira de reüll Espanya i se la imagina transformada en qui sap què? Quin és el projecte més enllà de la gestió de les engrunes de sobirania que l’Estatut ens concedeix -amb el nihil obstat dels tribunals espanyols, per descomptat-? Existeix la voluntat de superar el marc autonòmic? De plantejar un embat seriós i transversal per aturar un espoli que ens empobreix? De federalitzar el País Valencià oferint al sud un marc on desenvolupar-se? De transformar la realitat? No.

L’article d’Amadeu Mezquida situa perfectament quines són les coordenades on es mourà Compromís en els propers anys -ja ho està fent de facto. La ponència política parla de moltes sobiranies, però s’oblida la sobirania política dels valencians i valencianes; l’horitzó de decisió últim, que no és més que decidir si volem construir una república independent.

En definitiva, l’article ens situa. Situa quin és -quin serà- el subjecte polític de sobirania per a Compromís -Espanya- i, per tant, nega que el subjecte polític de sobirania siga el País Valencià -com ho és per a Esquerra Republicana del País Valencià. Per tant, renunciant a eixe espai valencià de ruptura, Compromís clarifica l’espai. I, definint-se, ens defineix a altres. Els que no creiem que una AlterEspanya siga possible o que, com a mínim, no creiem en ella com a horitzó de benestar per a les valencianes i els valencians. Els que volem construir la ruptura amb un Estat que ens empobreix.

Un pensament a “Josep Barberà contesta des de Nosaltres LA VEU, a Amadeu Mezquida i advoca per la República Valenciana de dones i homes lliures.”

  1. En el 2013 eixia el llibre PER LA REPÚBLICA VALENCIANA, D’ORIOLA A VINARÒS i al final del primer capítol es podia llegir…
    (…)
    Ara, a començaments del segle XXI, amb un plantejament nou, com cal contestar la pregunta:
    Què són –què som– els valencians?
    Per a contestar caldrà, en primer lloc, delimitar el conjunt de persones que des d’Oriola fins a Vinaròs han de respondre ara al nom de “valencians”. Fuster, recordem, ho va delimitar als que, en la seua família, havien sentit i havien aprés a dir bon dia.

    I respecte a l’objectiu:
    els valencians hem de defensar-nos com a poble
    amb la resposta que va donar Fuster, hem vist, ha quedat demostrat, que no ens n’hem eixit; no ens hem desenganxat; no ens hem enlairat. Continuem dominats i, el poble valencià, continuem en perill d’extinció.

    La nostra proposta per a delimitar el conjunt de persones que d’Oriola a Vinaròs han de respondre al nom de valencians, és la següent: un resident, home o dona, al País Valencià, és susceptible d’adquirir el gentilici de “ciutadà valencià” sí té la voluntat de voler ser-ho, té el compromís d’assolir la seua pròpia llibertat i contribueix activament a l’alliberament polític del poble valencià de qualsevol tipus de dominació; si contribueix a assolir un País Valencià –de persones lliures– lliure i sobirà, si contribueix a l’assoliment de la República Valenciana.
    Llavors, els valencians, d’Oriola a Vinaròs, “per a defensar-nos com a poble” ens caldrà tindre la voluntat, ferma i entusiasta, dels residents, dels actuals i dels futurs, dels que diuen bon dia i dels que encara no ho diuen. Caldrà mantindre vius els trets característics que ens han donat a conéixer a la resta del món com a valencians, des d’Ausiàs March fins a Blasco Ibáñez i Estellés, passant per sant Vicent Ferrer i els Borja. Si encara hem arribat vius al segle XXI, caldrà recollir l’herència cultural rebuda i encara viva, caldrà enfortir-la i transmetre-la amb vigor a les generacions futures. Caldrà assolir i mantindre sobirà aquest territori i que, en aquest, cap persona haja de demanar permís per a poder viure-hi.

    Però tot això només serà possible si els valencians tenim poder polític; “defensar-nos com a poble” i viure dignament només es pot fer d’una i única manera: amb un Estat valencià independent, amb la República Valenciana. “Fer País” no és suficient. Cal treballar ja –ens hi va la supervivència– per la República Valenciana.

    Així doncs, ara, per a nosaltres, sobiranistes valencians republicans, dir-nos valencians és la nostra forma de dir que volem ser homes i dones lliures, i que no haurem de demanar permís a ningú per a poder viure-hi. Ser valencià ha de significar, en aquesta part del planeta, en aquesta part de la Mediterrània occidental que va del riu Segura al Sénia, que les persones que vivim ací –nadius o nouvinguts no importa, ja que la terra fa l’ésser– hem de contribuir a assolir la República Valenciana. Que no hem de tindre a ningú per damunt nostre. En aquesta part del planeta, en aquest territori, per damunt del valencians, ningú.
    Aquesta és la nostra divisa:
    dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos homes i dones lliures d’un País, el Valencià, lliure i sobirà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.