Llegida la intervenció de Toni Infante, la que ell signa en EL MÓN i al marge d’allò dit pels corresponsals dels mitjans, ANNA notícies reconeix l’esforç d’este valencià per superar els impediments que dificulten l’acostament a una proposta veritablement alliberadora per al Poble Valencià, però encara no dóna el pas polític i resta encara en una acció pre-política que es redueix a conrear la catalanitat dels valencians. Caldria dir a Toni Infante, com advoca al final de la seua intervenció, que la seua proposta de … FER PAÍS VALENCIÀ (fer PPCC sense dir-ho) NO ÉS SUFICIENT, ARA JA CAL FER REPÚBLICA VALENCIANA! perquè ens hi va als valencians la supervivència, la política, la que va unida al poder.
Objectiu compartit, realitats diferents!
[Reproduïm la intervenció d’Antoni Infante (Plataforma pel Dret a Decidir) a la Universitat Catalana d’Estiu, el passat 21 d’agost]
per Antoni Infante 24.08.2019 18.17 h.
Sota el títol “Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori” l’ANC va organitzar un debat dins la 51a edició de l’UCE. Des del País Valencià i en representació de la Plataforma pel Dret a Decidir, vaig realitzar la meua intervenció sobre quatre eixos:
1a – Revertir el marc cognitiu que ha convertit els PPCC en una simple extensió de Catalunya.
2a – Explicar les nostres singularitats.
3a – Construir un projecte il·lusionant de País Valencià.
4a – El concepte de factibilitat. Dir menys, fer més.
Des del País Valencià (PV) fa més de 50 anys que en espais com aquest de l’UCE anem comptant que l’ampolla de la realitat nacional dels Països Catalans (PPCC) està mig plena. Reiterem una vegada i una altra vegada la catalanitat del PV. Ens basem en la llengua i cultura, en la història comuna, en els lligams socioeconòmics, en la lluita comuna i en el fet de compartir el mateix enemic… però no sembla que avancem gaire. Si Joan Fuster va recollir el nom de Països Catalans, en plural, fent referència a allò que ens uneix, però també a les nostres singularitats, nosaltres, especialment des dels anys 80, hem simplificat tant la seua definició que hem ajudat l’estat a construir un marc conceptual tal que, quan la gent escolta PPCC, només entén expansionisme català. George Lakoff ja ens va ensenyar que els valors morals pesen més que qualsevol tema concret i Frank Luntz ens recorda que el fet important no és què dius, sinó el que la gent entén.
Al PV, l’estat i els seus mitjans, a més de moltes estratègies desnacionalitzadores semblants o idèntiques a les emprades a Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses, han aconseguit resignificar per a la majoria el concepte de PPCC i convertir-lo en una cosa pejorativa, negativa, aliena i enemiga. La resposta majoritària per banda dels defensors/es del concepte ha estat la majoria de les vegades simple i reactiva, acceptant el marc conceptual imposat, sent incapaços d’oferir-lo al conjunt de la societat com un projecte il·lusionant, caient una vegada i altra en la traveta de la problematització. Avui el concepte és no només minoritari: és marginal. És tan marginal que, fins i tot, està arrossegant un altre concepte que ens és vital, si volem tindre alguna possibilitat de revertir la situació a mitjà termini: el concepte de PV.
Lluny de mirar de revertir aquest marc cognitiu, fa dècades que anem aplaudint entre nosaltres cada afirmació de catalanitat als nostres espais de confort en què aquests postulats sonen com la veritat revelada, però cada vegada més allunyada de la realitat social. Però això em sembla que no passa només al PV. Josep Barberà, president d’ERPV, el 17 de juliol va escriure al Nacional.Cat: “Ara mateix hi ha, és cert, més independentistes que mai a Catalunya; però, també, el percentatge d’independentistes fusterians ha caigut en picat i els mapes dels Països Catalans a les webs d’associacions sobiranistes no deixen de ser una reminiscència romàntica.”
Mentre continuem embolcallats en un concepte que se’ns ha girat contra nosaltres, al nostre voltant van passant coses de gran importància social. En les darreres dècades hem viscut diverses revolucions o canvis en profunditat que han modificat les condicions socials i tècniques de la comunicació i la intervenció política: La involució neoliberal, la revolució digital, la Tv per cable, el desenvolupament d’internet, l’eclosió de les xarxes socials, les fake news…
Hem de tenir en compte tots aquests canvis i com afecten la vida i la percepció de les persones, si no volem intentar construir la República Confederal dels PPCC del segle XXI amb eines polítiques i conceptuals del segle XX. També, però, hem tingut la revolució democràtica i independentista a Catalunya. Una revolució que, entre d’altres moltes qüestions, ha deixat clar que no només portem ritmes polítics propis, sinó que som subjectes polítics diferenciats. Verbalitzar aquestes diferències són el primer pas per a poder construir un futur compartit.
Això vol dir que no podem seguir actuant com si els PPCC foren la realitat des de la qual partim, sinó que més aviat són un objectiu al qual arribar. Si Catalunya ha avançat cap a la seua independència, no ha sigut per enarborar constantment la bandera dels PPCC, sinó per oferir com a projecte la República Catalana, plena de contingut social. Creguem que almenys des del PV hem de fer el mateix: un projecte del PV, des del PV i des de la globalitat del PV, amb les seues 34 comarques i els seus 5 milions d’habitants.
2a. Explicar les nostres singularitats.
El PV no ha sigut mai una simple extensió de Catalunya. És cert que el prestigi del català com a llengua de l’elit va estar capaç d’homogeneïtzar l’allau de les onades repobladores i que, des d’aquest punt de vista, podem afirmar la catalanitat del país, però el model social acabaria imposant unes singularitats que avui és absurd amagar, quan, a més, ben gestionades, podrien ser ben enriquidores.
Seguint l’historiador i catedràtic Antoni Furió, podem dir que la complexitat de la conquesta, amb un conflicte de més de 100 anys entre la corona del casal de Barcelona i la noblesa aragonesa, va donar lloc a un regne valencià culturalment i lingüísticament català i socialment híbrid, amb una major preeminència del règim feudal i del poder nobiliari. En aquest model està la gènesi de bona part dels nostres problemes lingüístics i del nostre singularisme. Una major excisió de les classes socials, que faria que la classe dirigent fos, des del quatre-cents, i molt especialment des de les Germanies, menys fidel a la llengua i cultura pròpia, a les formes pactistes de fer i molt més procliu a l’acceptació de les monarquies castellanes primer, de l’estat centralista Borbó després i del procés constitutiu de l’espanya actual des del segle XIX.
A més a més, fa 312 anys vam patir un esdeveniment negatiu importantíssim i qualitativament diferent de la resta dels PPCC. Al PV, la guerra de successió i entre potències europees va tindre característiques de guerra civil i la vam perdre com a poble valencià. Destacaré tres conseqüències de gran abast que formen part del que podem anomenar la nostra anomalia nacional: la definitiva escissió nacional, cultural, lingüística, a més del model social entre l’oligarquia i el poble; la imposició més prussiana que jacobina del model castellà i protoespanyol (centralista, militaritzat i reaccionari); i l’impossibilitat de poder modular a casa nostra el capitalisme com a sistema econòmic emergent en l’àmbit mundial. Com que el capitalisme espanyol és sobretot extractiu, la nostra economia sempre ha sigut dissenyada des de l’estat/capitals, com a territori d’on obtenir transvasaments de rendes.
El professor Josep Fontana al seu llibre “La formació d’una identitat, una història de Catalunya” ens va explicar l’arrel primordial d’allò que constitueix un poble. Arguments semblants utilitza l’historiador Vicent Baydal referits al PV al seu llibre “Els Valencians, des de quan són valencians?
El mateix Fontana, i altres historiadors com Jaume Vicens, ens parlen sobre la diferència de desenvolupament polític entre els diversos components de la Corona d’Aragó i com la unitat lingüística i cultural amb València no es corresponia tampoc amb un grau equivalent de similitud respecte del progrés polític al Principat.
Fent un gran salt en el temps, podem comprovar com, amb polítiques estatals molt semblants, els efectes de la seua aplicació continua generant particularismes. Una dada que ho reflecteix prou bé: el PIB el 2018 dels diversos territoris: Catalunya 30.769€ Illes 26.764€ PV 22.659€.
Pel que respecta a la situació de la llengua, podem dir que en aquests 50 anys el valencià, com la resta del català ha estat despenalitzat, però nosaltres no hem gaudit de cap llei de normalització lingüística. Ara continua reculant en nombre de parlants i sobretot l’ús casolà de la llengua. Hem passat del 61% de parlants l’any 95 al 50%. I la reculada de l’ús casolà ha caigut durant el mateix període en 20 punts… després de 35 anys de la LUEV, només un 30% de l’estudiant preuniversitari estudia en valencià… Afortunadament, al món cultural es manté vigent l’unitarisme de tot l’àmbit lingüístic com a única possibilitat de continuar conreant qualsevol disciplina cultural més enllà del provincianisme d’una cultura sotmesa
3a. Construir un projecte il·lusionant de PV
Nosaltres anem treballant des del 2013 amb una sèrie d’idees que creiem que poden ajudar a anar construint un imaginari col·lectiu del PV com a subjecte polític que siga il·lusionant i que ajude a potenciar l’orgull de ser valencià/na:
Una veritable llei dels drets lingüístics.
Potenciant la societat civil.
Assumir la realitat política, social i psicològica del nostre poble i deixar progressivament d’operar només des de la ideologia. Assumir eixa realitat per a poder operar sobre aquesta.
Assumir el PV en la seua totalitat i diferenciació. Que és el PV i la totalitat dels seus 5 milions d’habitants qui han de decidir en cada moment què som i què volem ser. També hem de decidir com relacionar-nos amb l’estat espanyol i amb Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses.
Treballar i desenvolupar iniciatives com la Crida pel finançament i poder acabar amb l’infrafinançament, deute, espoli fiscal i social i poder desenvolupar un nou model econòmic, social i territorial. Avançar cap a la sobirania alimentaria, hídrica i energètica del PV.
Treballar per avançar en els drets de les persones i els col·lectius, aprofundint el model de democràcia cap a una més participava.
Potenciar la cultura de la responsabilitat i de la fidelitat al PV
Des del Dret a Decidir i la radicalitat democràtica es pot bastir un potent moviment d’intervenció popular basat en els valors, republicans, antifeixistes i solidaris, i en la defensa dels drets socials, civils i polítics i dels drets nacionals del País Valencià.
4a. El concepte de factibilitat. Dir menys, fer més.
Trobe molt suggerent per al nostre cas, el concepte de factibilitat de l’historiador, filòsof i teòleg Enrique Dussel. Es tracta primer d’avaluar el grau de factibilitat d’un projecte i posteriorment dotar-nos d’un pla, d’una estratègia amb possibilitats de reeixir. Pel que fa al PV, no sóc capaç de veure cap factibilitat del projecte dels PPCC, sinó és a partir del mateix apoderament social, polític, econòmic i psicològic del PV. Obviar aquesta etapa prèvia no només està condemnat a no ser factible, sinó que és clarament una quimera.
El resultat de la confrontació amb l’estat, el moviment blaver-feixista, les proclames excessivament avantguardistes, el simplisme, les renúncies, algunes intervencions polítiques principatines i un llarg etc, ens han portat a una situació on el concepte de PPCC, al PV, no suma. Cal renunciar, doncs, als PPCC? Evidentment que no, però, manllevant el títol d’un llibre del gran estratega de la revolució soviètica Lenin, crec que cal fer dos passos enrere per a poder fer un pas endavant: parlar menys de PPCC, fer més a favor de la interrelació dels territoris i fer més PV.
Respecte a fer més, crec que podríem treballar en diverses línies d’intervenció que segurament donarien resultat a mitjà termini.
- Continuar treballant els lligams lingüístics i culturals. Aconseguir un espai comunicatiu i una indústria audiovisual integrada.
- Potenciar els lligams institucionals a partir de l’agermanament dels municipis de tots els territoris.
- Potenciar el turisme cultural interterritorial.
- Estendre el moviment de consum estratègic al conjunt dels territoris.
- Potenciar les relacions de l’economia social, cooperativa i del Bé comú.
- Potenciar les relacions del moviment sindical, feminista i ecologista del conjunt.
- Potenciar el paper de la CES com a motor d’aquestes iniciatives.
UCE. Prada de Conflent, 21 d’agost de 2019.
Però si la PDaD proposa que els valencians quan ens deixen ‘decidir’ ho hem de fer per a incorporar-nos a la República Catalana o no (suposant que siga independent algun dia) , i els valencians decidim que no volem, què passa?
Ens quedem a Espanya?
Llavors quina classe de sobirania és eixa?
I fins que Catalunya no s’independitze, els valencians que hem de fer?
Assentar-nos a esperar?
Com si fórem un xiquet abandonat en un hospici (Espanya) a l’espera d’uns pares a qui poder elegir (Catalunya)?
Com si fórem una meuca asseguda en el bordell o a un costat de la carretera, a l’espera del client?
Hi ha valenciana gent, i catalana gent del País Valencià, com jo mateix, que continuarem proposant, lliurement, democràticament, explícitament, sense amagar-se, un País Valencià dins de la confederació dels Països Catalans, vulguen o no vulguen els blaveros, els espanyolistes o els “valencianos” anticatalanistes… Aquesta opció de construir el País Valencià juntament amb els nostres germans i germanes de llengua, cultura i espoli, com a mínim, siga’m els Països Catalans, diverses nacions o estats o només una federada o confederada, és una opció tant democràtica o més que les altres… Jo continuaré sent i sentint-me valencià i català a l’hora, ja em pot dir el senyor Furs i Nació, puta asseguda al bordell al costat de la carretera o el que li done la gana. L’estat espanyol i els seus sicaris sucursals no poden imposar la seua llei, “por justo derecho de conquista”. L’anticatalanisme sempre ha estat lligat al feixisme i a l’espanyolisme; el catalanisme o valencianisme del PV i del Països Catalans sempre ha estat lligat a la llibertat d’expressió, a la democràcia i a la voluntat de decidir, el que la majoria decidisca, però sense vetos a cap opció per minoritària que siga i amb igualtat d’armes; després de 40 anys de feixisme franquista i 42 més de pseudofanquisme amb aparença demmocràtica, predicant i adoctrinant per tots els mitjans en l’anticatalanisme i l’antivalencianisme, (que com deia Josep Giner i molts altres, d’entre els més insignes Joan Fuster), és exactament el mateix, el que no podran és anul·lar la dissidència, la diversitat i la catalanitat o valencianitat del País Valencià… Menys meucos i meuques i menys submissió a l’estat per, invertir una realitat de feixistització creixent, i construir un País Valencià que no siga una sucursal de Madrid per fabricar anticatalanisme i anar sempre contra Catalunya, com fa també l’estat espanyol a les Illes (l’últim territori del MEC en cedir les competències amb llengua pròpia per asfixiar-la) i no ho aconsegueixen tant i com fan a Aragó i a la resta d’Espanya, amb més èxit. Anticatalanisme lligat al feixisme estatal espanyolista i les consegüents sucursals provincials… Com pot haver-hi democràcia i llibertat, després dels intents d’extermini del català-balear-valencià des de fa més de 300 anys i encara no ens deixen expressar-nos en català als parlaments espanyols, francesos, italians i europeus i encara no tenim mitjans de comunicació compartits, la competència o requisit lingüístic encara no és una realitat i en compte d’ajuntar-se i fer pinya tots els catalànics (valenciànics, rossellonesos, baleàrics, pituïssers…), cadascú a la seua, serà més fàcil derrotar a un estat espanyol que retorna al feixisme amb la constant repressió i aplicació, a conveniència, de la seua capacitat espoliadora i exterminista, de la seua “ley y el orden” i el terrorisme d’estat sistemàtic que fa servir contra cadascun dels pobles dels Països Catalans (País Valencià, la Franja, les Illes, Catalunya i Catalunya del Nord), sempre que pot? Assumir les consignes de l’estat no és fer-se’n còmplices? Quan creus que ja s’acaba, torna a començar… com cantava Raimon, en el català del País Valencià, que popularment també es coneix com a valencià i pels que no tenen cap interés en fer-lo servir, encara que visquen tota la vida al País Valencià o als Països Catalans, com a “valenciano”, catalán, mallorquín, eivicenco, formenterero o crevillentero… Ai, quanta divisorietat i divisionisme! Com si la majoria de “valencians” (alguns catalans i mallorquins), perderen el cul per ofrenar noves glòries a Espanya permanentment!
El comentari de Furs i Nació són preguntes.
Exactament sis preguntes i res més que preguntes.
I com sempre els partidaris de no se sap exactament que, perquè mai concreten res, fora de generalitats com “un País Valencià dins de la confederació dels Països Catalans” ni es presenten a les eleccions amb un programa clar i nítid d’allò que volen fer i oferir als valencians, diem, que eixos, com sempre, es perden en un fum de paraules per a no concretar res.
Menys paraules i més fets polítics, senyor Sal.lus.
Organitzen vostès un partit i mostren exactament el seu projecte.
I responguen si volen a les preguntes que els hi fa Furs i Nació, que no li diu ‘puta asseguda’ perquè vostè es considere català o defenga els Països Catalans, no vullga confondre al personal, s’ho diu, si de cas, per la seua inacció política davant del fet que explicita la pregunta.
(…)
I recordar-li que té obertes esta pàgina per defensar el que vullga, cosa que no succeeix en altres pàgines.
Les preguntes em semblen molt bé, les respostes han de ser plurals… Em presente o no em presente a les eleccions, tinc dret opinar el que em done la gana davant de preguntes o afirmacions… Em sembla malament que vostés es presenten per “República Valenciana”? Evidentment que no! Però des de fa anys m’ha sembla que tants partits, partidets i seccions divisòries, no s’aconseguirà alçar la cua del gat… República Valenciana República del País Valencià, República Catalana, República dels Països Catalans, República espanyola d’Espanya, República Espanyola del País Valencià, República espanyola dels PP.CC., República ‘española’ de la Valencia castellana… Podríeem seguir i no acabaríem… mentrestant tots els ‘nostres diputats i diputades de tots els Països Catalans ( o de les Repúbliques del PV, de Catalunya i de les Illes,) continuen parlant i expressant-se en castellà o espanyol als parlaments espanyols i europeus i el valencià (el català del PV), continua sent oprimit cada vegada amb més voluntat d’extermini, encara no hi ha cap televisió que arribe a tots els territoris catalanoparlants, els partits en el poder al País Valencià, perdó, “Comunidad Valenciana”, segueixen una política lingüística que en els ordenaments, les normes i aplicació es sembla a la feta pel PP, “aproven” part del requisit lingüístic però després el castren o no l’apliquen, signen els del PP la coordinació amb la resta de televisions del domini lingüístic catalanoparlant, però després es deixa sense executar… es fan promeses de creació d’un espai de comunicació conjunt de tots els Països de Llengua Catalana, però no es compleix, l’espoliació fiscal contínua ofegant tots els Països Catalans, sobretot el País Valencià, però no es coordinen les Generalitats i el Consell Insular per plantar-li cara a les elits madrilenyes o espanyoles de l’estat opressor… i encara es procura la màxima divisió amb collonades, perquè no hi haja ca diputada o diputat independentista, de l’àmbit estricte del PV, de tot l’àmbit dels PP.CC. o del sumsumcorda per expressar-se en valencià al parlament espanyol i europeu, com es va aprovar fa quasi 40 anys a la primera assemblea de la Unitat del Poble Valencià, no es fa res o quasi res per exigir el corredor mediterrani, que manté allunyat el PV de Catalunya i Catalunya del PV i acosta València a Madrid, com si fos, ara sí, la meuca que paga els cornuts, menjats i beguts… No es fa res o molt poc per tenir una TV de tot el domini lingüístic catalanoparlant i a la valenciana, catalànica o catalana gent del PV i dels PP.CC. se’ls intrueix en una mentalitat espanyolista, anticatalanista i antivalenciana, plenament colonitzada i ensinistrada per a dividir-se i multiplicar-se les divisories contínuament…
No obstant això, gràcies!
P.S.
Em sembla bé la distinció que es fa entre la nació cultural i la nació política, (per tant, tant les persones valencianoparlants, castellanoparlants o romanesos formarien part, si volen, de la nació valenciana, catalana o dels Països Catalans, valenciaans o andorrans…) el problema al meu parer, és, quan tenim un estat espanyol (o francés) que ens extermina lingüísticament, culturament, econòmica i política, al meu parer, la urgència és ajuntar-se, reunir-se i sumar totes les forces per aconseguir la llibertat de tots els Països Catalans i després ja es decidirà quina relació s’estableix entre Catalunya, les Illes i el PV, si federació, confederació o independència total entre Catalunya i el PV… Inclús si es vol posar el carro davant i malgrat les opressions, patir de la divisió i d’allò que cada terra fa sa guerra, caldria coordinar-se i donar-se suport mutu davant d’un estat enemic i pactar els mínims entre valencians de nació valenciànica total, entre valencians de nació valencianica i catalànica, entre valencians de nació catalànica només, etcètera, mínims pel que fa a la defensa de la llengua i la cultura, contra l’espoliació fiscal, infraestructures i el sistemàtic genocidi a tots els àmbits que se’ns procura des de l’estat espanyol… En fi, no fer-ho és treballar a favor de l’espanyolisme i del manteniment de l’opressió de l’estat espanyol, per supost de matriu castellana i antivalenciana o anticatalana!.
Benvolgut Sal·lus…
Coincidim en moltes coses d’allò que dius..
(…)
L’11 -S, els independentistes valencians republicans, anem a BCN amb el Bus que organitza SiR de la Marina Alta…
Apunta’t i anem junts.
info@germanies.info
VBS
Molt bé, Victor, me n’alegre de coincidir!
Jo pense que quan el cercle s’obri i implica a més gent és millor que quan aplega a reunir només a uns quants… Tot i que ningú és menyspreable i tots i totes fan falta perquè no en sobra cap de valencià complet, de mig valencià, mig balear i mig català o català sencer… Sé perquè m’ho han dit alguns amics que prepareu un bus per a solidaritzar-se els Repúblicans Valencians l’11-S amb els Repúblicans Catalans i ems sembla un gest que us honora… Perquè en les victòries i les derrotes del PV i de Catalunya, valenciana i catalana gent, quasi sempre han anat a una… Sé també que ix algun bus més des de Dènia, cosa que encara m’alegra tant o més (perquè està més lluny!). Llegiu-se el llibret del president Carles Puigdemont i feu el favor de deixar els egos de banda i fer full de ruta de mínims per exigir canvis que reforcen un País Valencià més lliure i menys colonitzat i espanyolitzat… Per que fa a la militància en algun partit polític més, estic subscrit a algunes plataformes socials al PV i a Catalunya, (només en manca les Illes i la Catalunya del Nord), però la meua quota de militància ja l’he coberta del tot… Vaig participar, molt jove, a principis dels vuitanta, en la fundació de la Unitat del Poble Valencià, me’n vaig anar molt fart (cabdillisme, tupinades, masclisme…), després a l’Espai Alternatiu del PV dins d’EUPV, també me’n vaig anar molt fart i després, sense ganes, vaig estar uns anys a Els Verds del PV i me’n vaig anar també molt fart… Ho sent però, des de fa massa anys, no puc més. No suporte l’anticatalanisme imbècil de servilisme espanyolista i madrileny que s’ha instal·lat al País Valencià des de fa anys per això me’n vaig anar fa quatre anys perquè em donara l’aire de la tramuntana a l’Empordà. Perquè aquest sistema monàrquic d’aquesta “democràcia” pseudofranquista reprodueix els esquemes anticatalanistes, espanyolistes, verticalistes i jeràrquics al si dels partits polítics inclús d’esquerres, o valencianistes (o “catalanistes”!) i ja en tinc prou i massa. No hi ha ni interessa que hi haja cultura democràtica, centrada en els interessos del PV o dels PP.CC., compliment dels programes electorals, qüestionament dels pressupostos militars,, d’armes, de les centrals nuclears, desobediència a les lleis injustes dels parlaments espanyols i europeus… I per a fer de comparsa submís, com sol passar, com si açò fora una democràcia de debó, quan és una farsa total, no tinc ni vull tenir més temps a perdre. M’entra una angoixa ontològica insuportable.
Salut i República (Valenciana, Balear, Catalana o Andorrana)
Només una matisació. Si tinc temps i ganes em posaré i comentaré la intervenció d’Antoni Infante a la Universitat Catalana d’Estiu. Jo estava present a Prada, el 21 d’agost, quan la va fer, en companyia de l’amiga i companya Daniela Grau, Elizenda Paluzzie i Pagés de Mallorca. I finalitzada la intervenció de tots, a Toni el vaig felicitar perquè em sembla una reflexió impecable i molt respectable… No podem des del País Valencià renunciar a la República Valenciana o construir la República del País Valencià, perquè la valenciana gent té (tenim) el mateix dret que la ciutadania del Principat de Catalunya té a fer la República Catalana i si des de les Illes volen fer la República de Mallorca, també etcètera. El procés independentista sembla que ha portat o des de l’estat han volgut portar a un major distanciament entre les comunitats autònomes, des de la constitució que dicta que no es podran federar ni confederar, fins a les amenaces d’Aznar que deia que el procés només aconseguiria separar i dividir més Catalunya… Des de Madrid, en ignorar el Regne de València, quan Aznar parla de Catalunya, parla concretament de tots els Països Catalans. Perquè per a la majoria dels espanyols i més encara els madrilenys Catalunya és també el País Valencià i les Illes… A mi sempre m’han vist des de Madrid com a català del País Valencià, en parlar la mateixa llengua, cultura i geografia, ells no saben si el Regnes de València fundat pel mateix rei que va construir Catalunya i les Illes, va fer un País Valencià confederat i sobirà, etcètera perquè des de la seua concepció de monarquia absolutista i autoritària és inconcebible que una corona tinga regnes sobirans o confederats o molt menys que el monarca estiga a les ordres del que es decideix des de baix…
Després em van entrar alguns dubtes pel moment escollit, just quan Catalunya està en un procés de repressió judicial, polítics, econòmic, mediàtic per exterminar la revolta democràtica que va ser l’1 d’octubre, un procés d’apoderament per a decidir davant d’un estat amb greus residus autoritaris i franquistes, producte de la reinstauració monàrquica que va fer el dictador i els seus “jerifaltes” feixistes… No obstant, jo era partidari, fa anys d’aterrar per prioritzar el PV, adaptar-se, sense renuncies a la construcció d’uns Països Catalans, més adaptats a les circumstàncies i al context històric del PV, per tant, res, a dir perquè em sembla que no hi ha cap renuncia més que la priorització de la construcció del PV, i a mi, personalment, em sembla que no és incompatible també i a la vegada, construir els Països Catalans… Aquest “dubtes” o vacil·lacions sobre l’oportunitat del moment, els vaig comentar el privat i em van respondre satisfactòriament perquè és cert que fa anys que s’haurien d’haver fet; ara bé, recordem que la UPV i després del BNV va fer aquest plantejament a finals dels anys vuitanta, prioritzar el PV, renunciant políticament als Països Catalans i proposant la seua “construcció” només des de l’àmbit “lingüístic i cultural” i observem els resultats, com des de Madrid, els periodistes del règim els tracten “d’indepedentistes”, de “catalanistes”… No es poden treure la llufa de sobre i els exigeixen que es torne anticatalanistes, i alguns ho fan, com sabem i sempre que poden alguns maltracten a Catalunya, insulten als seus dirigents empresonats o a l’exili, amb menyspreu, amb odi i amb un ressentiment malaltís i obsessiu… I sobretot no fan res perquè es puga veure TV3 al PV, hi haja espai de comunicació compartida, seguint el compromís que van signar la Generalitat Valenciana i Catalana en temps del PP… Inclús els estrategues intel·lectuals de la descatalanització (desvalencianització!) politica del PV i l’abandonament dels PP.CC., els de la tercera via, els crítics amb Nosaltres els Valencians de Joan Fuster, Lapiedra, Mira, etcètera, no han sigut reconeguts plenament per l’espanyolisme perquè voldrien que desmostraren que són més espanyolistes que els extremenys o castellans i que accentuaren encara més el seu acatalanisme o “anticatalanisme” polític… M’agradaria que a tots els que prioritzen el PV i deixen de banda, “de moment”, els PP.CC., (em referesc a la posició majoritària de Compromís!), no els passara el mateix… que als que des de Madrid continuen considerant delinqüents o criminals malgrat d’esforç que fan de fer-se una mica anticatalanistes, com uns imitadors de Lizondo. El temps dirà perquè l’espanyolisme nacional de l’estat és insaciable i no perdona als que no li aplaudeixen les gràcies quan empresonen, exilien, fan atemptats a la Rambla, assassinen, torturen i reprimeixen… Encara que juren i perjuren que sñon valencians, des de Madrid, valencians i catalans, lògicament és el mateix, tot acaba en “ans” o en “ana”, catalana, andorrana, valenciana gent… El temps dirà!
Vull agafar-me més temps per reflexionar i poder fer una comentari com cal… Açò només són pensaments en veu alta sense donar-li massa voltes. Els desitge, (em desitge com a valencià-català!) molta sort i que no hi hagen renuncies perquè la construcció del PV i del PP.CC. ha de ser des de baix, com es va dir a Prada, sindicats, societat civil catalana, valenciana, balear, rossellonesa…). I més fer que dir! I al meu parer, hauria de ser alhora, no és incompatible i s’ha de trobar la mesura justa per construir PV i Països Catalans, com cridàvem fa més de 40 anys a la plaça de bous de València, on va parlar Joan Fuster, Jordi Carbonell, Vicent Ventura i cantava Lluís Llach… Estic completament d’acord que cal prioritzar el PV com a subjecte polítics sobirà, però a decidir-ho tot. Si va en una altra línia diferent a la que considere que és la millor, ho suportaré, estic acostumat a suportar “règims” dictatorials o monàrquics que em són molt hostils… i inclús insuportables.
Un altre matís… des del sobiranisme/independentisme valencià de RV/PVE dir que:
1. Entenem la reivindicació de la República Valenciana, COM UN FI EN SI MATEIX. Ni supeditada la seua reivindicació a una República Federal espanyola, ni a una República Federal de PPCC… NI A CAP ALTRA CONDICIÓ, fora de la ‘condició’ de la defensa dels drets humans. Sense l’EXISTÈNCIA prèvia de la ‘part’ i en IGUALTAT amb altres ‘parts’ sobiranes, no pot haver cap ‘Pacte Federal’. Si els republicans espanyols valencians i els republicans catalans valencians no reivindiquen la República Valenciana i a més: sense cap matís i sense cap condició, el seu federalisme és un frau. Crec que això i per allò que has escrit ho entens i ho comparteixes.
2.Si no es contempla la reivindicació de la República Valenciana, COM UN FI EN SI MATEIX, els partidaris de les diverses federacions o no, es neutralitzaran i faran impossible l’existència de la ‘part’, condició aquesta, l’existència de la ‘part’, necessària per a qualsevol proposta de futur.
3. Assolida la República Valenciana i despenjats ja del tot de l’Estat espanyol, que no és poc, la correlació de forces del Parlament valencià sobirà i republicà, decidira sobre les propostes que una majoria parlamentària plantege preguntar al conjunt del poble valencià.
vbs