Fusterianisme i procés català
Tot encaixa i alguns fusterians despistats, com el jove conseller Marzà, no s’han assabentat encara. Els Països Catalans i la independència de Catalunya no s’avenen bé per a aquells que millor coneixen i, sobretot, comparteixen el pensament de l’escriptor de Sueca. Per a aquests, la proposta de Mas –diuen– no la veuen clara. Les declaracions de Raimon en una llarga entrevista en el programa ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio, el 3 de maig del 2014, en el qual no cessava de repetir que ell no era polític, no deixen lloc a dubtes: “No participe en actes a favor de la independència –va dir– perquè no ho tinc clar” i “si es crea un estat [català] podria posar en perill la unitat cultural que hi ha amb el País Valencià”.
L’altre dia vaig tornar a llegir l’entrevista a Joan Fuster que li van fer Enguix i Partal i que va publicar La Vanguardia el 6 d’octubre del 1991, nou mesos abans de la seua mort. Vaig veure concatenacions amb les paraules de Raimon. Els periodistes inicien l’entrevista preguntant : “-Com ha seguit la recent polèmica independentista?” Fuster respon amb la tranquil•litat del déjà vu, restant-li credibilitat: “…és lògic que siga aprofitat –ens diu– per la gent més radical, però la polèmica s’ha creat més per la reacció de Madrid [pel que passava en les repúbliques bàltiques i a Iugoslàvia], que per una altra cosa” i no li augura futur quan ens recorda a Cambó i el seu “librito” Per la concòrdia. Amb certa perplexitat, els entrevistadors li insisteixen: “-Insinua que és un debat poc important?”, al que un Fuster irònic acaba la resposta dient: “(…) Haurien d’anar en compte amb açò de la multiplicació d’estats. Com es descuren, la recepció que ofereixen als ambaixadors a Madrid en el Palau Reial l’hauran de muntar en un camp de futbol o alguna cosa així”. Efectivament, Fuster defensor a ultrança de la llengua catalana i de la identitat compartida dels territoris que la parlen, creia saber detectar els problemes sociològics o polítics que han impedit històricament la unitat dels Països Catalans, eufemisme de la Nació catalana ‘sencera’ -no la de Macià– i entre aqueixos problemes, ja no una impensable -en 1991- independència de Catalunya, simplement la divisió autonòmica entre valencians i catalans, la veia amb reticència per la separació creada, com es reflecteix en la contestació a la següent pregunta que li fan: “-Els valencians i els mallorquins, estan molt despenjats d’aquest debat?”. Copiem la resposta integra de Fuster: “-Absolutament despenjats. Nosaltres vàrem viure una època en què no teníem fronteres interiors. Fins que un dia, amb açò de l’autonomia, van posar una ratlla i van dir «d’ací per a dalt, tal; d’ací per a baix, tal…». En algunes coses, la literatura per exemple, aquesta ratlla segueix sent inexistent. Però són poques coses. Nosaltres començàvem per a baix. Organitzàvem trobades en les quals es barrejava la gent d’un lloc i de l’altre. Els que van venir segueixen en el seu lloc. Ara açò no va”. Fuster recordaria amb nostàlgia els temps que, en els matins assolellats dels diumenges, la sardana es ballava en el Parterre, o quan, amb tots els honors i presència d’autoritats, es presentava el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll en l’Ajuntament de València. Després vindrien els desamors (Adlert/Casp) i les enveges professionals (Ombuena) que quasi sempre precedeixen a les batalles ideològiques en les pugnes personals i, més tard, va venir la política que tot ho va acabar de desbaratar; marcant ratlles que encoratjaven les “fronteres interiors”; pugnant per identitats i símbols en el mercat. “-Açò és un tema polític -contesta quan li pregunten per la via que preconitza Impura natione de Damià Moyà i contínua- Com anem a pactar la llengua? Diuen que les meues propostes no han tingut una acceptació majoritària. I a mi què? (…)”.
I ara en el 2015, per a rematar, apareix de nou la política, però la que precedeix a la ‘guerra’, amb els “radicals” catalans convergents, a-fusterians ells, que oblidant-se de Cambó, trenquen la tradicional “concòrdia” i proposen, al seu aire i sense comptar amb l’ideal unitari fusterià nascut en els seixanta, la ratlla definitiva, la ‘frontera interior’ que, finalment, vindrà a trencar el reeixit mapa sorgit en els anys quaranta. Adéu al projecte dels Països Catalans, estaria pesant Raimon, si açò succeeix, quan li van preguntar l’opinió sobre el procés sobiranista català. Per a ell, com va dir Josep Guia de la República Valenciana, la República Catalana (l’estricta de Macià), no deixaria de ser una ‘collonada’. Diguem-ho clar i no emboliquem a la gent. La proposta fusteriana no és secessionista; va unida a una refundació d’Espanya que reconega el conjunt de la nació catalana que va teoritzar Fuster. D’ací la seua aliança amb l’esquerra espanyola que els promet suport i defensar el seu ideal. Salvant les distàncies comparteixen un model com el dels Habsburg o el soviètic que garanteix l’existència de les nacions però sempre sense trencar l’estat-imperial. La dreta espanyola, ens diu l’esquerra, no capta la idea: reconeguem-los i, fins i tot, deixem que es puguen ajuntar que és la millor garantia perquè no se`n vagen, doncs els espanyols il•lustrats saben que per als fusterians la seua Nació catalana: abans dins d’Espanya que trencada!!! Però el procés sobiranista català –i l’incipient valencià també– dinamita aquesta estratègia, trenca la seua nació sencera. Els catalans per un temps, ‘quan més sucre més dolç’, es van deixar voler pels fusterians que venien del sud, però la situació ha arribat a un punt que han decidit que amb les coses de menjar no es pot jugar i han dit: ací us quedeu que nosaltres ens anem. En realitat, fora de les fantasies interessades d’alguns, mai ens van tenir en compte. Així que senyora Punset i senyor Betoret, menys llops.
Víctor Baeta i Subias, autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
País Valencià, 10 setembre del 2015
Per fi puc llegir alguna cosa assenyada sobre aquesta colla promotora del nom “països catalans”.
Aquest nom bord és una mala traducció de l’anglès de l’alhora traducció del català “Terres Catalanes”, que és l’eufemisme usat pels romàntics al segle XIX (encara al segon terç del segle XX seria el nom d’una venerable publicació nord-catalana) per no dir el nom veritable de la nació: Catalunya! (on per a alguns , encara s’hi inclouen, a més a més de l’antic Principat de Catalunya, els comptats del Nord, les illes Balears i Pitiüses i el País Valencià.
Agraeixo força aquest article!
Quan Raimon i altres diuen que no són polítics haurien de dir que no entenen un borrall d’economia.
La independència te un altre nom “supervivència”.
Supervivéncia com a persones i com a col·lectiu.
Perquè no és sols la llengua, és la economia!.
No es pot seguir amb una gent que creu sincerament que l’Ebre neix al delta i desemboca a Reinosa i treballen, això si amb la nostra suor, per corretgir aquest segons ells error geogràfic.
Ens porten a la bancarrota i amb un tren d’Alta Velocitat.
O Caixa o faixa!
Els valencians ja vindran quan sigui hora. Catalunya comença a Salses
Les raons de l’article:
– la utilització matussera de la dreta espanyola valenciana de fer passar per independentistes o sobiranistes a Compromís quan no ho és.
– la utilització matussera de la dreta espanyola de unir els conceptes de Països Catalans amb la Independència de Catalunya, quan com se demostra en l’article són contraposats segons les manifestacions dels fusterians..
– demostrar que l’estratègia política dels fusterians per assolir els Països Catalans passa, no per l’acció política sobiranista, sinó per la que facilite la transformació de l’Estat espanyol en una mena de model territorial com els dels Hausburgs o del model soviètic. Compromís és la formació fusteriana per excel·lència i confien amb l’esquerra espanyola per assolir aquest objectiu.
– mostrar la ‘frivolitat’ d’alguns polítics fusterians que volen ser (o fer veure) que al mateix temps són independentistes. En aquest sentit Raimon és conseqüent i no manifesta cap frivolitat, ni fa cap concessió demagògica a la galeria, saben -segon els seus plantejaments fusterians- allò que es juguen per al futur existencials dels Països Catalans.
Víctor,
la qüestió és quin és l’àmbit nacional al qual cadascú s’adscriu. Els que ens considerem nacionalment catalans en sentit ampli, és a dir, dels Països Catalans, podem prioritzar la unitat territorial.
I la proposta federal és precisament la que pot permetre superar la contradicció entre unitat i emancipació nacional. Naturalment, un federalisme de lliure adhesió, construït des de baix, que permetria federar el País Valencià amb Catalunya (estricta) i les Illes Balears, mantenint connexions federals també en altres àmbits, com Ibèria i Europa.
En aquest marc, l’independentisme resultaria relativitzat. Como ho està ja actualment. Podem considerar, per exemple, que Grècia és un Estat independent? La experiència ens diu que no és així. De fet, no pot haver independència, ni tal sols vertadera autonomia, sense capacitat de general mitjans de pagament propis. Per tant, els que demanen independència però accepten la sumissió al Banc Central Europeu i a la Troika no són realment independentistes.
El fons de l’independentisme és el sobiranisme. I en l’actual situació d’anul·lació de la democràcia pels poders financers, cal posar en primer pla la lluita per la sobirania democràtica i popular, en la qual es fusionen la lluita nacional i la lluita social. I un soberanisme arrelat a la realitat podria començar proposant l’emissió de mitjans de pagament propis, en el nostre cas al País Valencià, com a única via de superar les retallades i la política austericida. I en això veuríem quins som realment els sobiranistes.
A Rafael Pla
Paradigmàtica i d’antologia la teua contestació.
Deixe a la intel·ligència i interessos dels lectors la valoració al teu comentari.
Però una qüestió.
És evident que el teu partit malgrat que, segons tu, Espanya com a Grècia no són sobirans, defensa la República Espanyola Federal.
Llavors preguntem:
Si malgrat això defenseu assolir la República Espanyola Federal, per què al mateix temps no defenseu la República Valenciana que seria el subjecte que LLIUREMENT decidiria l’adhesió a la vostra República Espanyola Federal, a allò que propugnes. Com el País Valencià va a decidir LLIUREMENT cap ADHESIÓ si abans no s’ha constituït com un subjecte sobirà, si abans no s’ha constituït la República Valenciana?
Per al federalista Rafael Pla
Per a federar-se amb algú, aquest algú ho hauria de voler, oi?
Digues-me quants espanyols s’han volgut federar, històricament parlant, o ara mateix es volen federar: zero! “Antes roja que rota” deien els [inexistents] federalistes “d’esquerres” espanyols. Preferien Franco i una Espanya nazi o feixista –i així va resultar– abans que Catalunya fóra lliure.
Tots els “federalistes” que conec puden a espanyol camuflat, és dir, no essent espanyols (perquè de federalistes espanyols no n’hi ha), fan com el Miguel Roca Xunxent o el Calb de la Franja: voler ser més espanyols (o francesos, o italians) que els mateixos espanyols (o francesos, o italians) per a fer-se perdonar haver nascut castellonencs, tamaritans, maonesos, ceretans, algueresos o barcelonins…
Curiosament els federalistes com tu, sempre obvien la Independència de Catalunya per “innecessària”, però mai no apliquen aquesta norma a Espanya.
Se us veu el llautó de lluny!
Salut.
Doncs mira,
jo conec a molts federalistes espanyols (no catalans ni gallecs ni bascos, per a entendre-nos). I defensors, a més, del dret d’autodeterminació dels diferents pobles.
Crec que has caigut en el parany d’identificar “espanyols” amb pertanyents a l’eix PP-PSOE. Però afortunadament aquests estan deixant de ser majoria. Podrem derrotar-los si aconseguim impulsar la Unitat Popular a tot arreu, portant a cap un trencament democràtic amb el qual els pobles puguen exercir la seua sobirania.
No problem, Victor.
Un Procés Constituent democràtic i des de baix, com nosaltres defensem, en el marc multinacional en el qual ens trobem, requereix que les diferents entitats a federar tinguen el seu propi Procés Constituent, en el qual, en el nostre cas, es podria constituir la República Valenciana federant-se, si així ho decidira, en una Unió Federal de Repúbliques Ibèriques, per exemple. I establint també lligams federals específics amb la República Catalunyesa i la República Balear, si totes tres estigueres d’acord, per gestionar conjuntament afers comuns, com els lingüístics i culturals.
Pots donar una mirada a
http://www.nodo50.org/pcpv/XCong/docpocat.htm#7
http://www.uv.es/pla/PCPV/estadofe.html
Anem avançam.
1. Dius:
“es podria constituir la República Valenciana…”
Com que es podria constituir?
Esteu o no esteu per constituir-la?
Nosaltres estem per constituir-la.
És allò que us proposem en l’escrit d’Oriola perquè us incorporeu per a guanyar el parlament valencià i proclamar la República Valenciana amb sobirania plena per fer o desfer, per acceptar o rebutjar, per ‘anar’ o per a ‘tornar’.
2. Dius:
“es podria constituir la República Valenciana federant-se, si així ho decidira, en una Unió Federal de Repúbliques Ibèriques”
Entre “República Valenciana” i “federant-se” no hi ha punts ni comes, ho dius tot seguit. Cal entendre que vosaltres sols reivindicaríeu la RV si va lligada a aquest objectiu. Perquè si és així, i no es reivindica la RV com un fi en si mateix, com un objectiu en si (al marge que posteriorment la Constitució valenciana permeta acords amb altres Estats sobirans), és la millor forma de no arribar mai a la unitat de tots els republicans valencians i en conseqüència per no arribar mai a la República Valenciana. ERPV, en converses amb dirigents, a l’inici plantejava la RV com un fi per arribar a la R dels PPCC, però varen entendre que era prioritari la unitat de TOTS els republicans valencians per assolir la RV com un fi en si mateix, una república sobirania amb capacitat de poder fer o desfer, de poder acceptar o rebutjar, de poder decidir ‘anar’ o de poder decidir ‘tornar’, condició aquesta necessària per a qualsevol proposta posterior de federació que es poguera plantejar per una majoria parlamentaria para ser votada per tots els valencians.
La República Valenciana es podria constituir, clar, si el poble valencià així ho decideix a través del Procés Constituent.
Per altra banda, la viabilitat d’aquest Procés Constituent requereix un trencament democràtic en el conjunt de l’Estat Espanyol, i per tant es produiria necessàriament en el marc d’un Procés Constituent global en l’àmbit d’aquest.
I en aquest marc, els diferents subjectes (entre ells, el poble valencià) hauran de prendre les seues decisions, entre altres la de federar-se o no, amb qui i com. I la nostra posició, com saps, és a favor de la federació.
En tot cas, el marc adient per aquest debat es el procés d’Unitat Popular en el que estem treballant. Al País Valencià, en Ara en Comú.
A Rafael Pla
…i tornes amb els condicionals.
Dius:
“La República Valenciana es podria constituir, clar, si el poble valencià així ho decideix a través del Procés Constituent.”
Home només faltaria que no fóreu demòcrates.
La pregunta és:
Per què en eixe ‘procés constituent’ vosaltres no es posicioneu JA per la República Valenciana, per assolir un subjecte de sobirania que després decidira sumar-se o no a la República Espanyola?
Per què els republicans valencians hem d’estar supeditats, com ara esteu obligant als republicans catalans, a allò que facen o no facen els republicans espanyols?
Esperem contestació.
VBS
En tant que republicans federalistes, estariem alhora per la constitució d’una República Valenciana i la seua federació, per exemple, en una Unió Federal de Repúbliques Ibériques. Tot això, clar, en el marc d’un Procés Constituent arran d’un trencament democràtic que porte al reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles.
Per fixar idees: en una doble consulta com la que es va fer en Catalunya, la nostra posició seria SI-NO.
Doncs gracies a Annanoticies per fer-nos saber d’aquests comentaris re-aclaridors
Comentari al darrer comentari de Rafael Pla.
Sense l’assoliment previ de la República Valenciana sobirana, qualsevol estatuts dels valencians amb l’Estat espanyol vindrà definit i marcat des de Madrid.
Si EUPV no es posa al costat dels que reivindiquem la República Valenciana, lliure i sobirana amb una Constitució pròpia, esteu negant la possibilitat que els valencians puguem sobiranament decidir el nostre futur. Al no tenir estructures sobiranes depenem d’altre sobirà, en aquest cas l’Estat espanyol.
Si no lluiteu perquè els valencians ens dotem de la nostra estructura sobirana: la República Valenciana, és perquè NO ESTEU PERQUÈ ELS VALENCIANS ESDEVINGUEM SOBIRANS.
Actualment cap poble d’Espanya (i fins i tot d’Europa) és sobirà, per estar la democràcia segrestada pel capital financer.
Per tal que el poble valencià, i els demés pobles sota l’Estat Espanyol, siguen sobirans, cal un trencament democràtica que permeta obrir un Procés Constituent democràtic, de baix cap a dalt.
Serà en el marc d’aquest Procés Constituent com el poble valencià (i els demés) podrà ser sobirà i exercir el seu dret d’autodeterminació.
Si aconseguim els valencians ser sobirans, com ho estan intentant fer els catalans, malgrat el boicot dels comunistes espanyols i resta d’estatalistes de dreta, llavors us podeu posar el vostre fal·laç dret d’autodeterminació on millor us càpiga…
“Ramon” ha desemmascarat la seua falta de sentit democràtic en menysprear el dret d’autodeterminació, que per cert és el que reclamen en Catalunya amb el nom de “dret a decidir”.
I demostra també la seua falta d’intel·ligència (com a conseqüència del seu anticomunisme fanàtic) a l’acusar de “boicot” precisament als que defensen aquest dret a decidir.
El dret a decidir fou inventat per l’Stalinisme per fer renunciar als pobles a la independència. Pla vol fer-nos creure que el anticomunisme de Ramón va en contra del pla religiós establert pels angels del proletariat per salvar al materialisme dialèctic defensant al putrefacte
sistema imperial español.
Fas molta pena al fer-te veure de llepaculs del que queda d’España.
“El dret a decidir fou inventat per l’Stalinisme”?
Molt propi del fanatisme anticomunista tergiversar la història.
Caldrà recordar de nou que Lenin va escriure “Sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació” molt abans que Stalin arribés al poder?
En tot cas, podeu explicar-li això a Artur Mas, a Oriol Junqueras i tutti quanti, enèrgics defensors del dret a decidir. A veure si resulta que també són estalinistes.
A Rafael Pla del 24/08/2015 a les 18:18
Contestació:
1. El dret d’autodeterminació, és un dret que es demana a no se sap qui, perquè és una estulticia demanar-lo a l’imperi que està en contra de trencar el seu imperi. Sols quan un poble, passant d’esperar, com ens proposeu els comunistes espanyols, a que ‘bonament’ els ocupants ens concedisquen aquest ‘dret’, dic que quan un poble passa de les vostres patranyes i es decideix a declarar unilateralment i democràticament la seua independència, com ho estan fent els catalans, és quan de veritat un poble s’allibera… i quan està a un pas de fer-ho vosaltres comunistes espanyols encara poseu pals a les rodes i continueu insistint perque eixe moment d’alliberament no arribe i continueu, com si la resta foren ‘bobos’ dient “no ara, no, espereu a que l’Imperi accepte el ‘dret d’autodeterminació’… és a dir en un intent dessesperat per evitar la independència d’un polble… i si al final perque ja no podeu evitar-lo i el 27 S no el podeu evitar que la gent exercisca eixe ‘dret’ NO RECONEGUT pel vostre Estat… llavors quan ja no podeu amagar-vos en fal·lacies, descobriu la vostra cara espanyola imperial i demaneu el vot contrari als independentistes amb arguments infantils sobre una altra Espanya.
2. Només puc considerar honrats als que defensen aquest dret per a exercir-lo, legalment o ilegalment. Els comunistes ESPANYOLS, dieu que ho defenseu però precisament per allargar la seua aplicació o millor imperdir-la a l’exigir que siga LEGAL cosa que com és natural mai arribarà perque l’Imperi i vosaltres (que feu el paper del poli bo) sou part d’ell i mai acceptarà trencar el seu imperi a no ser que per la força dels fets ES VEGEN OBLIGATS A ACCEPTAR-HO.
3. El meu anticomunisme es circumscriu a l’ESPANYOL, del qual el comunista valencià Julian Gorkin de Benifairó de les Valls i el català Comorera, entre altres van patir la seua repressió.
Ramon
El dret d’autodeterminació (com la resta dels drets humans, individuals i col·lectius) no es “demana”. Es reconeix i s’exerceix.
En aquest cas, s’ha de reconèixer per la classe treballadora i altres sectors populars dels pobles nacionalment espanyols, com a condició per a tenir unes relacions de germanor i solidaritat amb el pobles oprimits per l’Estat Espanyol (com ara els catalans – valencians inclosos -, bascs, gallegos…).
I s’ha d’exercir per qualsevol poble que així ho decidisca. Actualment aquesta exigència és palesa en Catalunya i Euskadi, però qualsevol altre poble, com ara el valencià, pot fer-ho també quan majoritàriament vulga.
I és important (cosa que els centralistes espanyols no fan, i pel que veig alguns altres tampoc) distinguir entre la defensa del dret d’autodeterminació i l’opció per la independència. Com sabeu, en Catalunya la candidatura “Catalunya Sí que es Pot” reclama el dret d’autodeterminació (=dret a decidir), però no es pronuncia en favor de la independència (encara que alguns dels seus components poden hi ser favorables, però col·lectivament prioritzen les qüestions socials que aglutinen la seua candidatura).
I en la resta de l’Estat Espanyol no tenim per què pronunciar-nos en favor o en contra de la independència de Catalunya, perquè no ens correspon decidir al respecte. Però sí és important que defensem el seu dret d’autodeterminació.
Si la majoria de la ciutadania de Catalunya es pronuncia clarament per la independència, en un context en que les forces dominants de l’Estat Espanyol no reconeixen el dret d’autodeterminació, es pot produir un conflicte que pot anar des de la utilització directa de la força de l’Estat contra les institucions catalanes fins a mesures de bloqueig o boicot. I si això es produeix, els defensors del dret d’autodeterminació fora de Catalunya es mobilitzarem contra qualsevol acció de l’Estat Espanyol contra el poble de Catalunya. I ho farem amb independència de que personalment siguem o no favorables a la independència de Catalunya.
I en aquest marc continuarem lluitant per un trencament democràtic que òbriga un Procés Constituent al qual tots els pobles sota l’Estat Espanyol recuperen la seua sobirania.
Hi hagué algún temps, pot ser, qu estavem esperançats en qued els pobles d’Espanya teníem possibilitat de recuperar les nostres arrels i soterrar el la mar a tota la casta que porta segles impedint-ho.
Però, després d’anys i panys, ens diu l’experiència que no hi ha espirit més que per a llepar-li el cul a l’unitat del imperi que agonitza sense remei.
Això ha esdevingut, ja, molt aborrit. Saber q
ens estàn barrant el pas amb els nostres recursos, fustigant els nostres drets, i furtant el qu és nostre, no podem deixar de sentir-nos ofesos per tanta ignomínia com fan servir
i no has pensat mai que el poble si es sobirá, que ha decidit quedarse com está?
Eres tú qui decideix si l’altre actua oprimit i sense cultura i informació?
Potser sigues tú qui ha desenvolupat unes teories que tan sols aprofiten pera xarrar un rato en el mon de Lewis Carroll?
Lo de una Federació de Republiques Iberiques no té desperdici. Perqué no propostes mes sensates i realistes? Perqué no preguntar al poble, a peu, al mercat, al trinquet … en lloc de debats endogàmics, a veure quí la diu més grossa?
Pau, a veure quan vens a cantar a La República Valenciana -cau d’encontre-. T’esperem
Anna, bonica, jo soc de cullera (“ferrament”, no poble). Els plats que vec que feu son massa fins pera mí. Benimaclet! … quants anys! Al pisset d’estudiant als anys huitanta!
A Rafael Pla López comentari del 27/08/2015 a les 17:43
Contradiccions, essencialismes, amenaces, silencis i un prec:
1ra. La contradicció.
Dius al començament que el DDA no es ‘demana’, es ‘reconeix’ i més endavant ens informes que “en Catalunya la candidatura “Catalunya Sí que es Pot” reclama el dret d’autodeterminació (=dret a decidir)”.
A veure si t’aclareixes perquè eres un sofista de poca volada.
2na. L’essencialisme.
Aquest ‘reconeixement’, dius, ho ha de fer el ‘poble treballador’ preguntem … i els empresaris i rendistes, aquests no han d’opinar? Mira que eres racista i essencialista!!!
3ra. L’amenaça.
Si els ‘polis roïns’ no fan cas als ‘polis bons’ llavors vosaltres, els ‘polis bons’, dieu als insurrectes rebels: ‘quietos paraos’ que el ‘poli roin’ si et rebel·les i no li fas cas, te donarà hòsties fins en el carnet NACIONAL d’identitat.
4t. Silencis.
No em dius res del valencià Gorkin i del català Comorera?
5é. El prec.
Per què els comunistes ESPANYOLS, no us preocupeu pels comuneros i Països Castellans perquè ells també s’autodeterminen? doncs els pobres, des de Bravo, Padilla i Maldonado, també han patit molt i es tenen que reunificar. O estic dient una bajanada…?
—
La veritat, en el teu cas, s’adapta a les conveniències…
A reveure.
Ramon Estruch
————
NOTA:
Sobre la inclusió dels valencians com a subconjunt del conjunt dels catalans, ho deixo córrer, perquè és insultant.
1. “Reclamar” no és sinònim de “demanar”, si més no en la seua primer accepció. Dona-li una mirada al Alcover-Moll, si et plau (i no dic el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans per si de cas et sents insultat…).
2. No sabia jo que els empresaris foren una “raça”. I has d’aprendre a llegir. Però no t’amoines, clar que els empresaris podreu opinar. Per a l’exercici del dret d’autodeterminació parle de “poble” o “ciutadania”. Però pel que fa a la solidaritat, confie poc en la classe dominant de la nació dominant. Tu sí? A veure si t’aclares.
3. Qui està amenaçant tots els dies és Rajoy&co. Él que fem nosaltres és practicar l’internacionalisme enfront de les seues amenaces.
5. Doncs mira, jo no soc ni “castellà” ni (nacionalment) “espanyol”. Soc ciutadà valencià i nacionalment català, t’agradi o no.
Valoració.
1. Has acceptat que pot ser sinònim.
2. Si parles de “classes” (terme referit al ‘Absolut’ que defineix la doctrina del materialisme dialèctic) i utilitzes termes romàntics i polisèmics com a ‘nació’, llavors jo he de restar callat, perquè, com a republicà, he de respectar les ‘religions’ de cadascú.
3. Utilitza amb rigor la teua ‘doctrina’ no sou internacionalistes, sou INTERESTATALISTES.
4. T’has saltat el punt 4 (recorde Gorkin i Comorera).
5. Com a republicà, respecte la teua ‘catalanitat’ de Meliana, poble català per excel·lència, com tot Cristo sap i coneix. Respectem també als creients d’OVNIS detectats en l’Horta nord. Respectem qualsevol extravagància sempre que siguen creences inofensives i no facen mal a ningú.
Ramon
En lloc de continuar donant voltes sobre el tema, us convide a llegir diferents articles meues:
“El conflicte nacional valencià” (1996) en http://www.uv.es/pla/conacval.html
“Països Catalans i Països Castellans” (2000) en http://www.uv.es/pla/pcatpcas.htm
“El dret d’autodeterminació als Països Catalans” (2002) en http://www.uv.es/pla/draupaca.htm